De la brasa a l'incendi

HISTORIADOR I CRONISTA DE GANDESA

EL MEU PARE, de dretes, però molt crític amb el franquisme, lector de mitjans internacionals, anglesos, francesos i italians, i d’aquella “La Vanguardia” omnipresent a les llars instruïdes de la postguerra, i de “Destino” nodrint l’intel·lecte dels seus lectors, ja ens explicava com el mateix camió matriculat amb la “M” de Madrid o amb la “T” de Tarragona podia carregar dos o tres mil quilos més. Les autoritats no podien entendre com Barcelona matriculava molts més vehicles que Madrid, entre els anys 40 i els 60. El govern no podia acceptar que Kubala pogués jugar al costat de Di Stefano. I a les escoles es prohibia l’ensenyament del català quan viatjant pel tren o a una botiga es sentia allò de “Hable usted cristiano”. Un servidor, que ja tinc anys, ho vaig viure en primera persona; entre els 19 i 21 anys vivint a Madrid, amb tranquil·litat i harmonia, quelcom es palpava a l’ambient quan companys teus de cultura em manifestaven “Eres un catalán que se puede hablar contigo...”.

LA MANCA de voluntat d’entendre Catalunya ve de lluny, de més segles del que ens expliquen; de molt abans que al rei Ferran, vidu de l’Isabel, en tornar a Catalunya, malgrat ser castellà de nissaga, que se li tancaren les portes, a les poblacions que passava, amb la despectiva frase, “De viejo catalán”. N’hi ha hagut des de segles i no només des de Felip V, el primer Borbó, que va unir els nostres territoris per la força de la conquesta, un ressentiment contra Catalunya. La seva energia econòmica, el seu europeisme declarat, les seves iniciatives modernitzadores de les elits... Ve de lluny! El meu pare m’ho explicava però ja els meus besavis ja ho explicaven als seus. Corrupcions descarades, vivint els cops d’estat, “los pronunciamientos” i les guerres fratricides entre sectors reformadors i d’altres que desitjaven mantenir els poders adquirits. Ve de molt lluny!

LA RESISTÈNCIA catalana seriosa va començar amb “Les Bases de Manresa”. Quaranta anys abans ja s’havia creat la primera Mancomunitat de Diputacions Catalanes per obrir camins, crear ferrocarrils, escoles, fomentar l’agricultura i els desenvolupament econòmic. Durà pocs anys; Espanya no podia permetre una desigualtat tan enorme! I noranta abans, l’empresariat català ja aconseguí transaccions comercials controlades amb l’Amèrica espanyola. I, insistint, ja a finals del segle XVIII es permeté que els catalans hi poguéssim anar a fer negocis i a treballar; ja se’ns considerava que formaven part d’Espanya.

VE DE LLUNY. I amb l’Estatut aprovat el 2005, com tantes iniciatives de segles anteriors, s’encengué la brasa que des d’Espanya mai es podia permetre. “Todos somos iguales y no pueden haber diferencias entre españoles”. I d’una petita flama que podia apagar-se amb una simple trepitjada, hem arribat a l’incendi. Sempre uns imposen la llei i els altres hem d’obeir, malgrat desitjar avançar en profit de tots. Sempre ha mancat diàleg; Catalunya és Europa i en forma part des de l’imperi carolingi, la nostra llengua és apèndix del llatí europeu i els nostres sentiments sempre han mirat de cara al nord i des del sud no se’ns entén. L’incendi, ara fins i tot després de les darreres eleccions del 155, no té aturador sinó s’hi posa seny, diàleg, comprensió i s’abandonen les revenges. A l’ànim de Catalunya, i no només entre els independentistes, sempre existeix l’afany de renovació. I si no parlem i si no ens entenem, d’aquí pocs anys els actuals constitucionalistes seran també independentistes. Costa tant, senyor Rajoy, entendre-ho, asseure’s, parlar i voler solucionar tanta incomprensió i manca de tacte?