40 anys de la tragèdia dels Alfacs

11/07/2018

La plataforma veïnal que reclama la gratuïtat de l'autopista AP-7 convertirà el tall 200 de la carretera N-340 en un acte de record dels 40 anys de la tragèdia dels Alfacs. Ho farà traslladant l'habitual concentració de protesta al mateix dia de l'aniversari, l'11 de juliol, i al mateix lloc on va tenir lloc l'explosió d'un camió cisterna carregat de propilè que va provocar 215 persones mortes i més d'un centenar de ferides. Per tant, la concentració serà a la rotonda de l'antiga N-340 vora el càmping dels Alfacs, al terme municipal d'Alcanar.

L'acte, segons el moviment veïnal, s'ha previst com un tall de carretera amb la durada prevista dels habituals 45 minuts, a partir de les set de la tarda. Amb tot, serà en una via, l'antiga N-340, que actualment funciona com a carretera local i amb una intensitat de trànsit molt menor. De fet, va ser després de l'accident que les autoritats estatals van obligar els camions que transportaven matèries perilloses a circular per l'autopista AP-7, i que es va construir la variant de Sant Carles de la Ràpita. Per fer coincidir el tall 200 amb l'efemèride, els veïns, que ja no preveuen protestar traslladaran el tall previst pel dissabte, 7 de juliol, al proper dimecres 11.

Una escena dantesca

A primeres hores de la tarda de l'11 de juliol de 1978, un camió cisterna que transportava gas propilè liquat per l'N-340, entre Sant Carles de la Ràpita i les Cases d’Alcanar, va bolcar i va explotar a l’altura del càmping Los Alfaques. En aquell moment, el càmping tenia registrades unes 800 persones, tot i que el límit legal era de 260. La bola de foc va elevat la temperatura de l'aigua de la platja fins als 2.000 graus. L'escena posterior va ser dantesca, com recull el relat del llibre ' L’Hospital de Tortosa Verge de la Cinta. 25 anys al servei d’un territori'. De fet, la tragèdia dels Alfacs va ser una gran catàstrofe humana que va obligar als professionals sanitaris de l’Hospital Verge de la Cinta, que era relativament nou perquè acabava d'obrir al novembre del 1976, a treballar a marxes forçades per donar resposta a la gran quantitat de ferits que arribaven. Cal tenir en compte que la plantilla de l'hospital de Tortosa, al començament del 1977, era de 42 metges, 100 infermers i 112 auxiliars d’infermeria, a més de 100 places de personal no sanitari.

L’explosió va destrossar tot el que va trobar al seu pas i va d'entrada va provocar 126 morts i 127 ferits greus, la majoria a causa de les cremades. Finalment, el nombre de morts se situa entre 215 i 243 persones segons la font. La situació inicial va ser caòtica, i fins i tot gent amb cotxes particulars intentaven traslladar els ferits als hospitals més propers, sobretot a Tortosa. De fet, tant era el desig d’ajudar que es van bloquejar les carreteres de la zona, fins que la Guàrdia Civil de Trànsit va aconseguir fer-se amb el control de la situació i va donar pas prioritari a les ambulàncies, així com també als bombers i els metges que es traslladaven des de Tortosa, Tarragona i Castelló.

El mateix relat recorda que, en saber-se la magnitud de la tragèdia, van fer sonar la sirena d’alarma de Tortosa, situada damunt del mercat, i van organitzar el trànsit perquè fos més directe cap a la Residència, que era el nom amb què es coneixia l'hospital. Al mateix temps, l’emissora Ràdio Tortosa, encara de Ràdio Nacional d’Espanya i per tant amb una àmplia cobertura, demanava que tot el personal del centre s’incorporés al seu lloc de treball, a la vegada que se sol·licitava sang de tipus B negatiu i 0 negatiu, els més deficitaris al Banc de Sang. Feia temps que este servei funcionava molt bé gràcies a la Germandat dels Donants de Sang i les seues campanyes de donació que feien arreu del territori.

L'hospital tortosí va enviar un equip de metges i infermeres al lloc de l’accident per fer-hi una primera classificació dels ferits i les primeres ajudes. A més, al Servei d’Urgències de l’Hospital Verge de la Cinta van organitzar un servei de recepció i classificació dels ferits. Per la seua banda, a l’Ajuntament de Tortosa es va instal·lar el centre de coordinació, dirigit personalment per l’alcalde de la ciutat, Felipe Tallada, que gràcies a la col·laboració dels radioafeccionats va poder organitzar la coordinació de tots els centres sanitaris.

Heliport improvisat

Però la gran quantitat de ferits feia que a la Residència s’anessen amuntegant les lliteres amb malalts als passadissos de totes les plantes. Amb l’arribada dels helicòpters es va poder organitzar un pont aeri per poder traslladar els ferits més greus des de l’improvisat heliport del Verge de la Cinta fins als hospitals amb unitats de grans cremats: l'hospital de la Vall d’Hebron a Barcelona, La Fe de València, i Saragossa. Al llibre sobre els primers 25 anys de l'hospital Verge de la Cinta s'explica que hi havia infermeres que marxaven amb els ferits en ambulàncies i helicòpters, sense un cèntim al damunt i sense saber quan tornarien a casa. En aquell moment, el més important era vigilar les constants dels ferits i apaivagar el seu sofriment. Al mateix temps, altres ferits eren distribuïts cap a l’hospital de la Santa Creu de Jesús i a les clíniques privades de Tortosa.

Paral·lelament, amb la col·laboració de l’exèrcit, s’anava fent la recuperació de cadàvers, que es van anar traslladant al cementiri de Tortosa, organitzat com a tanatori provisional, per poder fer-ne el reconeixement. Aquesta era una tasca molt difícil, tenint en compte que molts eren turistes estrangers. De fet, el govern alemany va arribar enviar un equip especialitzat de reconeixement de víctimes. La magnitud de la catàstrofe va provocar una gran cobertura informativa de premsa, ràdio i televisió nacional i internacional. Es calcula que van arribar més de 100 periodistes. Per tot plegat, la tragèdia dels Alfacs va commocionar la societat espanyola de l'època i també l'opinió pública europea, ja que moltes de les víctimes eren turistes de diversos països: alemanys, francesos, anglesos i belgues. El mateix dia, a mitja tarda, va arribar a Tortosa el president de la Generalitat, Josep Tarradellas, i a l’endemà es va fer un funeral al cementiri, presidit pel bisbe de la diòcesi, Ricard Maria Carles, per honorar totes les víctimes mortals.