Una setmana de República Catalana

ESCRIPTORA

Escric este article quan fa una setmana que es va constituir la República Catalana Independent, baix lo mandat del poble de Catalunya. No sé com estarem quan es publique este article, si ja s’haurà aixecat la suspensió o no, però tot i així, voldria parlar d’unes quantes consideracions.

Com en la paràbola (Mt 22,1-14), jo estos dies m’he vestit segons l’ocasió, però sempre amb el mateix uniforme. L’1 d’octubre el meu uniforme era de lluita pacífica i resistència, davant d’altres uniformes d’antiavalots que mos volien segrestar la democràcia. Després, lo dilluns, lo mateix vestit me’l vaig posar per lluir dol, un dol que em va fer plorar tot lo dia davant de lo que havia succeït, i tothom ja sap. Els dies següents, amb el mateix uniforme, vaig sortir del dol i vaig entrar en germanor, quan l’aturada massiva de dimarts i la meua col·laboració amb els versos contra la violència que el meu amic, l’escriptor, Jesús Mª Tibau, i altres amics, van saber organitzar amb tant d’encert. Per cert que es prepara un llibre amb totes les aportacions de la gent de la cultura ebrenca que hi va col·laborar, que van ser molts. Necessitàvem arrencar l’odi de dins i abraçar-mos entre natros, prenent consciència de la nostra fortalesa com a poble unit, contra la barbàrie. Ara, com en la paràbola de l’evangeli de sant Mateu, m’he vestit de festa, amb el mateix uniforme, per a celebrar l’adveniment de la República Catalana Independent.

És hora de la política. Puc entendre que els mortals, no avesats a la política, tinguéssem angoixa de les declaracions i contradeclaracions que es van succeint estos dies a nivell intern, amb el país veí, i a nivell internacional. Lo cor mos demana una cosa i no sabem si volem escoltar al cap. Lo vertigen d’informació mos mareja i a moments estem eufòrics i a altres mos voldríem fer l’harakiri. És lo que té la política. Davant d’això, el manual de supervivència per no parar boixos, recomana que tinguem clars los objectius i les coses palpables, reals, que ja han succeït, tot i també tenint en compte qui són los interlocutors i quina ha sigut la seua trajectòria vital.

Escric literalment dos fragments de la Declaració de la República Catalana, firmada solemnement al Pati de LLums del Parlament de Catalunya per tots los parlamentaris sobiranistes amb majoria absoluta(JxSí i la CUP):

“Catalunya restaura avui la seva plena sobirania, perduda i llargament anhelada, després de dècades d’intentar, honestament i lleialment, la convivència institucional amb els pobles de la península ibèrica”

“CONSTITUIM la República catalana, com a Estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social”

Més clar l’aigua. A mi me van ensenyar, ja des de menuda, que s’havia de llegir tot bé, abans de firmar res. Suposo que als meus representants polítics, també els hi van ensenyar.

Proclamada la República Catalana Independent, la nostra dolça Pàtria va fent camí. El molt honorable Sr. Puigdemont, President de la Generalitat de Catalunya, ha demostrat una gran valentia i una estimació pel seu poble sense límits. Sense voler desestimar la futura reacció dels cafres, aquells que van destruir les nostres escoles i van pegar a la nostra gent, esta darrera setmana, hem vist com ha canviat l’imaginari general i com s’alçaven veus que mos reconeixien com a país sobirà, entrant Catalunya en tromba en l’escenari internacional. Ha arribat l’hora de la política, de la negociació. No vos capfiquéssiu per afirmacions categòriques com: No mos reconeix ningú, no ho aconseguireu mai, s’han cagat de temor, no serem mai independents, no mos dixaran, vos depurarem als mestres com quan Franco, “corralito”, entraran los tanques i fins i tots la cabra de la legió...etc, etc. Tot és fum i estratègia de la temor.

Sabeu què va passar el dia del REFERÈNDUM, quan des del govern, van picar a les cinc de la tarda a totes les taules per dir-los-hi que davant de la violència proposaven desfer el referèndum? Totes, menys una, van contestar que ells fessen lo que vulguessen però que ells defensarien les urnes i que d’allí no es movien. Si a les cinc de la matinada érem gent defensant lo col·legi del Consell Comarcal, on era jo, després de les imatges de la televisió, érem lo triple. La gent en lloc d’arronsar-se, es va tirar en bloc a defensar el seu dret a la democràcia i es va quedar tot lo dia defensant les urnes. Al meu col·legi una guarderia improvisada als gronxadors i la gent fent pícnic pels voltants. Uns altres es van oferir a fer d’espies a la Plaça de la Unió dels Països Catalans, per avisar-mos de quan vindrien. Quan hi havia una falsa alarma, la gent no se n’anava, al contrari! corria a buscar al del costat, i amb germanor, es col·locava al davant de la porta, amb les mans en l’aire i potser tremolant, conscients de que podien vindre los mateixos que havien tustat de manera brutal als nostres veïns. Aquell dia, lo nostre poble va guanyar la llibertat i ja no hi ha marxa enrere, i ho saben. L’aturada del dia 3 d’octubre, amb multituds al carrer, així ho va demostrar. Més de dos milions de SÍ comptats i 700.000 vots robats, que no sabem lo què van votar. En total 3 milions de persones que van sortir de casa aquell dia i que van fer història. I la història parlarà d’elles.

Natros no som los primers que mos independitzem, i crec assegurar que no serem los últims. Europa segrestada per una colla de buròcrates, ha entrat en crisi. Moltes vegades ha dit que no reconeixeria la independència d’un país i al cap de dos dies ja el teníem reconegut i fins i tot presidint el Consell d’Europa. A més tots els indicadors diuen que es tendeix cap a la Europa de les regions. Natros no mos hem de preocupar de si ells faran o dixaran de fer, sinó de lo què natros volem fer. I potser, quan la República Catalana ja funcione a ple rendiment, mos hauríem de plantejar un referèndum de si volem o no volem estar en un club d’estats que no reconeixen los seus propis valors fundacionals i que tan sols mira pel benefici de quatre vividors que tenen segrestades les institucions a esquenes del poble. Però això seran figues d’un altre paner.

Tenint clares les premisses del què s’ha fet i cap a on anem, lo important és estar tots units. Tindre clar que tot està pensat des de fa mesos i que no farem cap pas enrere. Mos ho hem guanyat! Un prec senyor President: He fet la promesa de vestir el mateix uniforme fins l’aixecament de la supressió. No permete que al desembre encara vesteixe amb màniga curta!