Una aliança per un catalanisme inclusiu, europeista i humanista

NÚMERO 3 DEL PSC-UNITS PER AVANÇAR A TARRAGONA I L'EBRE

PODRIA FER un relat molt viu de la realitat o ficció viscuda a Catalunya els darrers temps, per blocs, sectors, però especialment per les persones que la conformem. Sense cap dubte, el fet molt negatiu de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) respecte l’Estatut ja votat i aprovat pels catalans el 2010, va obrir amb tota la cruesa el problema de l’encaix de Catalunya dins l’Estat espanyol, i el trencament del marc de relacions que determinava l’Estatut, l’escalada de la tensió, conegut per tots i que crec que no cal relatar, ens ha portat on som, un país amb l’autonomia intervinguda per l’Estat en l’aplicació, per primer cop en 40 anys, del article 155 de la Constitució, degut a la Declaració Unilateral d’Independència (CUI) del govern de la Generalitat. Calia arribar fins aquí? Calia posar la institució i mig país cap per avall?

CREC SINCERAMENT que NO. La política del blanc o negre, sense cap matís, per uns i pels altres, ha evitat parlar, escoltar-se i veure de trobar una solució que no portés a l’enfrontament entre les persones pel que pensen, trencant la concòrdia entre la nostra societat... O estàs amb els uns o amb els altres, a veure qui és més independentista o qui és mes unionista...

UN GOVERN del PP, presidit pel Sr. Rajoy, que no ha estat capaç (captiu de la campanya anticatalana que tants vots li ha donat des del 2005 per tota Espanya) d’articular una proposta a la justa reivindicació catalana d’un millor finançament i d’assegurar un respecte necessari al desplegament de l’Estatut i del marc competencial ja atorgat, i trencat constantment amb constants laminacions de les competències i amb impugnacions al TC de qualsevol llei aprovada al Parlament de Catalunya.

PER ALTRA banda, el govern de la Generalitat, davant el mur del PP, en lloc de fer política, ha anat accentuant l’enfrontament, desafiant la legalitat vigent. Això que sembla que sigui normal, si qualsevol ciutadà ens saltem la llei, veritat que sabem la que ens tocaria? Com un govern seriós vol que el prenguin en consideració, si ell mateix no fa cas de la llei que l’empara (l’Estatut). A la vegada, s’ha venut que això és fàcil, que el camí de la independència sols era desitjar-ho i ja estaria fet... Ara, com deia fa uns dies un dels exconsellers a Brussel·les, “hem pres un bany de realisme”; però tan poc situats estaven de com reaccionaria l’Estat davant la declaració? Qui pot pensar que un govern espanyol renunciaria al territori de Catalunya?, Qui va vendre la idea que Europa ens donaria suport? Sobre quina realitat van construir tot l’argument que era factible la independència de forma unilateral, i que han fet creure a moltíssima gent de bona fe?

EL PROPER 21 de desembre, estem convocats a unes noves eleccions al Parlament de Catalunya, amb moltes excepcionalitats. La primera és que les ha convocat el Sr. Rajoy, i no com fins ara el president de la Generalitat. També és excepcional que estiguem en plena execució de l’article 155; per tant, amb un cessament temporal de l’autonomia. També fruit d’aquesta aplicació, tenir el govern cessat, uns a Brussel·les pendents si els extraditen, i altres malauradament a la presó de forma exageradament preventiva, per una també excepcional declaració unilateral d’independència on els que la declaren s’ho creuen tant que ja han presentat llistes a la convocatòria del dia 21 de desembre.

AMB TANTA excepcionalitat, hem de trobar dos pares de la criatura, un el govern del PP, secundat els darrers temps per l’anticatalanisme de C’s, amb un immobilisme i manca de capacitat per fer alguna proposta, per pobra que fos. I de l’altra banda, trobem un govern de la Generalitat que, amb molta ingenuïtat, s’ha saltat la llei de forma rotunda, i que descalifica la realitat d’un argumentari bo per defensar un millor encaix de Catalunya dins Espanya. Trobariem també padrins a l’alçada de les circumstàncies, amb sortides de to, i massa aficionats a incendiar qualsevol possibilitat de diàleg o intent de fer política de veres.

AIXÒ NO pot continuar, ens estem jugant seriosament tot el que s’ha construït durant molts anys, i el futur dels nostres fills, i des de la l’aliança que hem fer el PSC-Units per avançar, dos partits que, no en paraules, sinó amb fets, des de la diferencia politica, volem donar un exemple de diàleg, de tu a tu, sabent que tenim moltes coses en comú, però també altres que ens diferencien, i que ara en aquest moment excepcional, hem de treballar plegats per donar una proposta positiva a la nostra societat, una opció que demana el màxim per Catalunya, sabent que no és un camí fàcil, però es factible, cercant la reconciliació entre nosaltres els catalans, i també amb els nostres veïns, afrontant que cal arribar a un sistema federal, on es reconegui que som una nació, dins una realitat amb altres pobles d’Espanya.

TORNO A DIR-HO, no és fàcil. I crec que mai hem de perdre de vista que totes aquestes estructures han d’estar al servei de les persones i no com ara que sembla que estem al servei de les estructures... i construir un model de societat que contribueixi a la modernització de Catalunya i que, en aquesta modernització, Espanya s’hi senti reconeguda. Un catalanisme inclusiu, europeista i humanista, capaç de fomentar el diàleg intern entre els catalans, especialment entre les dues Catalunyes que no s’escolten i trobar punts que ens tornen a ajudar a caminar junts.

APOSTEM per l’economia del bé comú, per l’empresa, per la necessitat de fomentar les activitats de recerca i de desenvolupament. Tot sempre amarat d’uns valors que ens fan més persones i millors: confiança, solidaritat, i ajuda mútua; on la dignitat i igualtat de les persones sigui clau; la llibertat com un element consubstancial a l’esser humà; l’esforç com un valor social reconegut... En definitiva, volem una societat en què les relacions entre les persones guanyin en qualitat humana i on l’individu tingue més possibilitats per desenvolupar el seu projecte vital.

PER CATALUNYA, cal un reconeixement com a nació i la seva naturalesa com a subjecte polític a la Constitució Espanyola. Cal assegurar el respecte i reconeixement vers aquesta realitat nacional, les nostres institucions i l’autogovern. Per això cal una reforma constitucional que porti del model autonòmic actual a un de nou que sigui plurinacional, on el federalisme dona solució, amb un model fiscal propi...

AMAGAR el problema com fins ara ha fet l’Estat, o trencar la legalitat vigent, no soluciona res, incrementa la profunditat de la fractura social i atrinxera les posicions.

SOLS EL DIÀLEG i tots els ponts que es puguen construir per fomentar-lo ens ajudaran a recuperar i millorar Catalunya, fent Política en majúscules.