Tortosa: de la guerra de 1936-39 a la consulta del 2016

PERIODISTA

El 18 de juliol de 1936, aquests dies fa vuitanta anys, un grup de militars espanyols, encapçalats pels generals Sanjurjo, Mola, Queipo de Llano, Franco, Saliquet, Goded i Cabanellas, entre altres, van intentar un cop d’estat contra el govern de la República. No se’n van sortir però fou l’inici d’una llarga i cruel guerra civil que duraria gairebé tres anys amb un total que alguns xifren en mes de mig milió de morts entre els fronts de guerra, la reraguarda, els estralls en les condicions de vida de la població civil, l’esclat revolucionari dels inicis o la repressió posterior dels vencedors. L’avanç de les tropes revoltades fou llarg i sincopat. Durant una primera etapa, però, la vida continua a l’Espanya republicana en funció de la llunyania dels fronts de guerra incloent capitals importants del país com Madrid, Barcelona, Valencia, Bilbao… Pel que fa a Catalunya, a banda dels bombardejos de l’aviació feixista des de Mallorca, que a Tortosa van començar ja el març de 1937, la guerra no arriba fins gairebé dos anys després, l’abril de 1938 quan les tropes rebels penetraren per ponent establint les línies de front en el Segre i l’Ebre i ocupant Lleida.

La situació a l’Espanya republicana, però, no fou normal. La reacció davant la sublevació militar fou molt ferma i diferent en funció de les forces politiques que la conduïen. Des del primer moment els sectors anarcosindicalistes, aprofitant el seu paper decisiu per impedir el triomf del cop d’estat, van endegar la revolució social que preconitzaven. L’agost del 1936 a molts indrets desbordaren el poder constituït i crearen un poder anomenat popular que es decidí a destruir la República que consideraven burgesa i amb ella el sistema de legalitat constitucional i parlamentària. Foren els mesos de la crema d’esglésies, assassinats indiscriminats i assalt del poder. De fet, es planteja una altra guerra civil dins l’Espanya republicana que acabaria amb els fets de maig de 1937 i la victòria dels comunistes i el marxisme, al que seguí la persecució implacable del POUM i la CNT-FAI i la marginació definitiva del republicanisme tradicional, segrestant les llibertats parlamentàries. En definitiva, la fi de la legitimitat republicana.

A Tortosa, l’estiu de 1936 les autoritats municipals havien quedat desbordades per un grup d’una trentena de revolucionaris arribats des de Barcelona el 31 de juliol, comandat per Manuel Carrozas Borrallo, dirigent de la CNT. L’endemà es plantaren a l’edifici de l’ajuntament constituint el Comitè Revolucionari de la ciutat i tot seguint estimulats per ells una multitud incontrolada de tortosins es llançaren a cremar esglésies i assaltar edificis. Simultàniament els nouvinguts començaren a detenir persones que, a indicació dels seus coreligionaris locals, ells consideraven sospitoses d’afavorir el feixisme.

Els primers que varen treure de les seves cases foren el regidor de l’ajuntament Lluis Llasat Duran, cap del partit tradicionalista de dretes; el director del diari “El Correo de Tortosa”, Enric Mur Brull; el canonge Joan Piquer i sis persones més que l’endemà 5 d’agost apareixerien morts vora la carretera de L’Aldea.

Durant les setmanes següents fou una veritable bogeria: escamots armats de la CNT-FAI recorrien constantment la ciutat disparant a l’aire. Les forces de la Guàrdia Nacional Republicana (la Guàrdia Civil) es mostraven impotents i optaren per recollir-se a la seva caserna. Els membres de l’ajuntament, aïllats i amenaçats. Ben just podien manifestar la seva protesta davant la situació, fins el punt que el 28 de novembre una manifestació conjunta de la CNT-FAI i el PSUC envoltava l’edifici de l’ajuntament situant metralladores davant la façana principal i assaltant les dependències. Demanaven la dimissió de l’alcalde Berenguer que va haver d'escapar per la porta del darrera protegit pels guàrdies municipals. També obligaren a dimitir al tinent d’alcalde Joan Benet Piñana, cunyat de Marcelino Domingo, malgrat que era el president del Comitè Local del Front Popular i d’Esquerra Republicana a la comarca. Els regidors de dretes, membres de la coalició de tradicionalistes i seguidor de Joaquim Bau, havien fugit de la ciutat o estaven amagats des que varen conèixer l’assassinat de Lluis Llasat. Ningú de fora va acudir en ajut de Tortosa.

Durant quatre mesos no hi havia dia sense detencions injustificades simplement per considerar-los enemics de la revolució. El Col·legi de Sant Lluís fou habilitat per la CNT-FAI com una mena de presó il·legal i al seu pati posterior s’amuntegaven a la intempèrie prop de dos centenars de persones. A mitja nit acudien amb un llistat de 5 a 10 detinguts, escollits l’hora abans en una tertúlia de cafè pels caps de la revolució local els portaven a la perifèria de Tortosa i els afusellaven deixant el cadàvers perquè fossin trobats l’endemà. No van ser solament els anarquistes, els comunistes del PSUC van crear un piquet, comandat per Joan Vilas Comí (“el Xaparro”) que va iniciar les detencions pel seu compte. El nombre d’execucions fetes a l’entorn de Tortosa no passa d’una dotzena però el seu modus operani no era menys cruel. Els detinguts eren traslladats a les txeques del SIM a Barcelona per a ser torturats durant dies per tal d’obtenir informació de la que no disposaven i finalment eren executats a la tàpia d’algun cementiri de Barcelona.

En total, al període que va de l’agost al desembre de 1936 es produïren 118 assassinats de tortosins i tortosines dels que 31 eren capellans (com totes les xifres a que es fa esment en aquest escrit, són dades contrastades i nominals). Altres 272 persones foren detingudes durant més o menys temps però van salvar la vida.

Restablert l’ordre, la vida continua amb certa normalitat fins els successos de maig de 1937 a Catalunya, on s’enfrontaren els moviments d’extrema esquerra, el POUM i la CNT-FAI amb el govern de la Generalitat format per ERC i PSUC entre altres amb el suport del govern central de Largo Caballero instal·lat a Valencia. A Tortosa aquests enfrontaments van comportar la mort de 6 persones en els tirotejos (tres d‘ells Guàrdies Civils) i un nombre indeterminat d’executats d’extrema esquerra per la policia republicana en restablir-se l’ordre, es parlà de mitja dotzena.

Com a tot arreu, tots els joves de Tortosa foren militaritzats i enviats al front de guerra, naturalment en unitats republicanes. Alguns d’aquests, 18 segons les dades disponibles, foren denunciats per la seva pertinença a partits de dretes (especialment carlistes) i foren executats al mateix front de guerra entre agost de 1937 i gener de 1939.

Finalment, evacuada Tortosa el 12 d’abril de 1938, en establir-se el front de guerra a la línea de l’Ebre, tota la part esquerra del riu queda sota el control i autoritat total de la divisió comunista comandada per Enrique Lister, que establí el lloc de comandament a un xalet de la carretera Simpàtica. Una unitat policial dels mateixos militars es dedica a investigar, sempre mitjançant delacions, l’origen dels evacuats tortosins allotjats a les casetes de camp dels voltants de Tortosa. En total foren afusellades 41 persones, entre ells un capellà.

El total d’assassinats per la seva militància política dretana, adscripció ideològica, pertinença a organitzacions catòliques o simplement per raons econòmiques, a Tortosa o ciutadans tortosins, durant el període entre agost de 1936 i gener de 1939 fou de 189 persones, Aquestes morts, algunes d’elles de gran crueltat, van crear un sentiment de revenja enquistat a l’esperit dels seus familiars i amics que tindria conseqüències en arribar les tropes franquistes. Durant aquest període de guerra cal afegir els morts com a conseqüència dels bombardejos de l’aviació feixista al servei del govern de Franco entre març del 1937 i abril de 1938; en total hi ha referenciades 63 morts, i molts de ferits.

En ser ocupada Tortosa per l’exèrcit de Franco el 13 de gener de 1939, la gent, que des de feia nou mesos vivia atropellada en cases de camp estesa per les zones de Coll de l’Alba, els Còdols, l’Hostal, Fullola, Mas de Cuello,… fins Perelló i l’Ampolla, va tornar a la ciutat. Es va trobar un panorama dantesc; Tortosa s’havia convertit en un munt de ruïnes. Un 65% de la població no tenien casa on allotjar-se. El 12% del edificis estaven totalment ensorrats, un 16% molt afectats en molts de casos sense possibilitat de recuperació; un 55% tocats en graus diversos més de la meitat dels quals inhabitables; solament un 18% de les cases es podien ocupar, encara que sense disposar d’aigua potable, subministrament d’electricitat i gas, ni clavegueram en condicions. Els munt d’enderrocs arribaven a l’alçada del segon pis de les cases. Tots els habitatges tenien les portes rebentades i s’havia espoliat tot el que tingués algun valor.

Amb els tortosins retornats van arribar les forces repressives del nou règim. Van començar les detencions en alguns casos possibles per l’actuació de tortosins que se situaven a l’estació de Tortosa a l’arribada dels trens per assenyalar els que havien tingut algun paper durant els anys de la República o simplement havien militat a partits politics o sindicats. En un primer moment els detinguts eren tancats a la presó del Partit judicial, al convent de la Puríssima, on el 1940 encara romanien 114 persones, però generalment als pocs dies eren traslladats a Tarragona, a la presó de Pilats, on 178 tortosins foren sotmesos a consells de guerra, una paròdia de judicis sense cap garantia, i condemnats en sentencies diverses des de desterraments, a expulsió del treball (especialment en cas de mestres i altres funcionaris), penes de presó i un total proper al centenar de penes de mort de les que se’n executarien 36 a Tarragona mateix. Entre els afusellats hi havia l’alcalde José Rodriguez Martinez, el regidor de l’ajuntament i director de l’Hospital, Primitivo Sabaté Barjau, i els directors del diari d’esquerres “El Pueblo/El Poble”, Sebastià Campos Tarré i Joan Curto Pla. La repressió va durar molts anys de formes més subtils i criminals com la negació d’ajuts vitals i serveis públics als familiars dels republicans. La xifra total de tortosins represaliats pel franquisme entre 1939 i 1944 arriba als 590.

Els familiars del 189 assassinats durant la Tortosa republicana, considerats “caidos por Dios y por España”, varen poder enterrar i honorar la seva memòria, fins i tot de forma exaltada durant els anys del franquisme. Els familiars del 36 afusellats pels militars franquistes, considerats avui “màrtirs de la democràcia i la llibertat” han hagut d'esperar mes de quaranta anys per que es recuperes la seva memòria. Tot i que algú recentment ha pretès establir categories d’assassinats segons foren en el període revolucionari durant la República, als que en certa manera justificava, o amb la victòria franquista, que condemnava al·legant que ja no hi havia guerra. La realitat és que tant els de dreta com els d’esquerra van tenir una mort injusta i varen deixar família, fills orfes i ferides que malgrat els anys encara no han acabat de tancar-se del tot, com ho demostren certes manifestacions actuals d’exaltació d’uns i menysteniment dels altres...

En començar la Guerra al nucli urbà de Tortosa, excloent Jesús, Regues, Bitem., Campredo, Vinallop i els pobles del Delta, vivien poc més de 19.000 persones. Al total del municipi arribaven a 36.000. El 1940, al cap d’un any d’acabada la Guerra havia perdut gairebé una quinta part de la seva població. Als assassinats per la repressió, calia afegir els morts com a conseqüència de la Guerra (bombardejos, canonades, infermetats i manca d’assistència) i els militaritzats morts al camp de batalla; també els desterraments obligats o la fugida a l’exili de bona part dels politics republicans i les seves famílies; finalment els desplaçats per raó de treball, con fou el cas dels tallers Sales a Vic o la major part de periodistes tortosins, i també els canvis voluntaris de domicili, especialment a l’àrea de Barcelona i Tarragona per raons de subsistència. Un total que un treball del 1975 (vegeu “Cronicas Tortosinas 75”) xifrava a l’entorn de les 3.500 persones. Tortosa-ciutat no recuperaria la població d’abans de la Guerra fins el 1960

A principis de 1939 el més immediat i urgent era reconstruir la ciutat, cosa impossible amb les disponibilitats i els recursos locals. Va haver de ser el nou Estat -que l’havia destruït- qui va haver de reconstruir-la mitjançant l’organisme “Regiones Devastadas”, convertit en el més important centre de treballs (a mitjans de 1940 tenia contractades a Tortosa 442 persones fent funcions de peonatge). El més greu però fou la manca de quadres per fer front a la nova situació. La societat tortosina estava escapçada: les èlits de dretes assassinades durant la revolució, les d’esquerres afusellades pel franquisme o exiliades. Una mediocritat absoluta s’apodera de la ciutat fins al punt que la pròpia reconstrucció física o l’organització del poder local queda en mans dels tècnics nouvinguts; els enginyers i arquitectes de Regiones Devastadas o els funcionaris castellans de la policia, abastiment, sectors econòmics entre altres, gaudien de poder absolut arreu sota la col·laboració còmplice de l’església que havia perdut els curials més preparats i dirigia el bisbe basc Fèlix Bilbao, actiu militant carlista, que es fixa com a objectiu prioritari l’adoctrinament massiu en el nacional-catolicisme guanyador. El primer alcalde nomenat pel nou règim, el metge Recaredo Loscos Mulet, procedia de Móra d’Ebre.

Encara hi va haver un factor més dramàtic. La gran majoria de la societat tortosina se sentia d’alguna manera responsable de tot el que havia passat. Durant els mesos revolucionaris per no haver fet res per evitar els assassinats; finalitzada la guerra, per la seva inhibició davant la repressió franquista, i alguns fins i tot per la seva col·laboració tant en un cas com en l’altre. A la por va seguir la por i darrera el desig d’oblidar com si res hagués passat. Van seguir anys on l’únic important era la subsistència en un context d’egoisme, on els valors cívics i morals quedaven arraconats i la submissió al nou poder acceptada sense cap reserva. Era el caldo de cultiu que féu possible la configuració d’una majoria social tortosina conservadora, acrítica, tancada, que es va trametre durant diverses generacions des del nucli familiar patriarcal.

Els canvis comencen a albirar a finals de la dècada dels cinquanta amb el pas del franquisme filo-feixista dels vencedors el 1940 (aliat amb Hitler i Mussolini), al franquisme corporativista del regim compromès amb el món occidental i acceptat per aquest (Concordat amb el Vaticà, visita del president Eisenhower, pacte amb EEUU, ingrés a la ONU, reconeixement per tots els països del mon excepte Mèxic...). El franquisme sociològic que s’anava consolidant arreu del país, molt més encara a Tortosa pel fet de tractar-se d’una societat tancada en sí mateixa, amb poca relació amb el centre dinamitzador que era Barcelona, sense nuclis obrers significatius, controlada per una nova elit emergent sorgida dels sectors procedents de la burgesia local que començava a reconvertir-se. Els impulsors d’aquesta mena de regeneracionisme que volia ser superador del desastre de la postguerra fou generacional: eren els fills dels capdavanters de la dreta d’avantguerra. S’aplegaren a l’entorn del fill de Bau, Fernando, i amb ell formaren pinya el secretari de la Cambra de la Propietat i periodista David Català; l’advocat Felipe Tallada, el notari Miguel Hernández, el terratinent José Lluch i altres com Antonio Muñoz, Lluís Mestre, José Bel, Pepe Montserrat, Miguel Tuñí, Mariano Mur, José Diego Mora, Manuel Camós, David Domenech... i un sector reduït de botiguers, petits industrials i professionals òbviament de dreta, tots a la franja entre els trenta i els quaranta anys. En aquest context comencen a adquirir protagonisme tortosins que en cap cas es podien qualificar com a feixistes, falangistes, carlistes o franquistes entusiastes; només se’ls podria situar com addictes passius al sistema. Òbviament cap concessió a la participació política dels que no ho fossin.

L’octubre de 1960 era nomenat alcalde l’industrial Joaquin Fabra Grifoll; amb ell entraren també al poder municipal homes que mai s’havien significat políticament com el farmacèutic Manuel Castellà Goday, els industrials Jose Mª Benet Matheu, Jose Montfort Roig, Juan Ballester Puig, Juan Sabaté Carles, els comerciants Francisco Tena, i Joaquin Prades, i altres professionls com Federico Mauri Carles, Agustí Fortuño Chalé, Mariano Jover Flix o Rafael Valles Vilàs i el metge José Sabaté Roselló (nebot del també metge Primitivo Sabaté, afusellat per Franco al final de la guerra).

Amb el retorn de Joaquin Bau Nolla als cercles superiors del poder polític del regim a partir de 1965, s’inicia un període de notable influència política dels mandataris locals de Tortosa als centres de poder de Tarragona i Madrid. La freqüent presència de ministres del govern durant aquest anys, demostra la creixent influència política de la ciutat. Visites dels ministres d’Agricultura, Cirilo Canovas (1959 i 1961); d’Educació, Jesús Rubio (1960); d’Obres Públiques, general Vigón (1961); el d’Informació i Turisme, Manuel Fraga (1964); finalment, el propi General Franco acompanyat de varis minestres, per inaugurar el Monument a la Batalla de l’Ebre (21 de juny de 1966) enmig d’entusiasme popular en part induït però també amb una certa dosi d’espontaneïtat que ara es fa difícil d’acceptar. La gran majoria de la societat tortosina conservadora i dretana d’origen es troba a gust amb la situació espacialment en fer-se realitat velles aspiracions con el Pla d’Escoles amb la construcció de 12 edificis escolars nous arreu del municipi; la construcció d’equipaments públic com l’ambulatori (1963), la Central telefònica (1964), la Secció Delegada de l’Institut a Ferreries (1966), la Caserna de la Guàrdia Civil (1965), la Casa de la Cultura (1968); el tram de mur de canalització de l’Ebre de Remolins (1966) o la continuació de les obres de l’estació ferroviària central de Ferreries, tot i que es paralitzarien les obres i s’abandonarien dos anys després i l’aprovació del Pla General d’ordenació urbanística de Tortosa-Roquetes (1964) condició exigida pel Ministeri de l’habitatge per tramitar la demanda d’un Polígon Industrial. Les previsions d’aquests anys eren que la ciutat experimentaria un important creixement en convertir-se en un dels pols de descongestió industrial de Barcelona; la crisi econòmica de finals de la dècada i canvis d´orientació política dins el sistema varen frustrar les esperances.

El 1967 es consolida aquest procés amb el nomenament com a nou alcalde de Felipe Tallada d’Esteve, procedent d’una família de tradició de la Lliga, ara participava al sector reformista del Règim a Tortosa amb un fort component caciquil; amb ell, nous regidors en absolut vinculats políticament amb el franquisme com Jose Mª Murall Escudero, Francisco Tomas Paga, Paco Fuentes Adell, Vicent Sanmartin Peralta o Víctor Delsors Piñana (nét de Domingo Piñana que havia estat alcalde republicà marcel·linista el 1917). Durant els primers anys de la dècada dels setanta la capacitat de gestió de l’ajuntament i d’incidència a Madrid fou notable, fins al punt d’aconseguir fer realitat els projectes més importants que tenia plantejada la ciutat: el Pla de Desenvolupament Agrari del Delta, la Residència Sanitària, el Parador de Turisme i el Polígon Industrial qualificat com a zona de preferent localització industrial.

A finals dels seixanta solament el PSUC tenia presència a Tortosa com a referent de la lluita antirègim. Existia des de feia prop de vint anys; Fernando Torres Espuny era el dirigent més destacat mentre Josep Mª Castells Pino es prefigurava com el seu relleu generacional; amb ells un reduït grup de persones amb notable prestigi social i un mitja dotzena de joves, simpatitzants o afiliats la majoria estudiants a Barcelona i molts vinculats al “Club Universitari”. El PSUC havia estat objecte d’una repressió sistemàtica per part de la policia. L’any 1967, pel fet d’assistir a una convivència juvenil al Berlín oriental, en tornar és detingut i empresonat el jove Agustí Forner. L’Estat d’excepció de gener de 1969 comportà la detenció de Frederic Mauri, Manuel Pérez Bonfill, Lluís Torres, el mateix Agustí Forner i Jesús Rodés a Barcelona, a tots els quals la policia considerava capdavanters del PSUC; Fernando Torres, que va fugir a Barcelona, fou detingut en tornar a Tortosa. Tots ells foren maltractats. La reacció de la majoria de gent de Tortosa davant aquestes arbitrarietat fou molt tèbia. Hi havia por i un antipoliticisme actiu. Molta gent, que després presumirien de lluitadors democràtics, varen arribar a manifestar que tots els detinguts eren en definitiva uns inadaptats. L’altre grup que es movia contra el règim eren les joventuts carlistes addictes al príncep Hugo de Borbón Parma. El 1969 havien estat processats, acusats de propaganda il·legal els seus membres Enric Simó, Silvestre Ibañez, Frederic Gubern i Víctor Cervera.

A principis del 1972 vaig ser jo qui vaig iniciar el procés de reconstrucció del socialisme a les Terres de l’Ebre, al principi en solitari i a partir de 1975 amb Cándido Jornet, els germans González Montagut, Dionisio Garcia, Ramon Navarro i els joves Mario Balaguer, Arturo Gaya, entre altres. En aquest context, a mitjans de 1972 va néixer l’Assemblea Democràtica del Baix Ebre a la que amb el temps s’hi afegirien vells militants d’ERC, els carlistes i els nuclis catalanistes que esdevindrien CDC. Semblava que els sectors antifranquistes tenien una certa influència arran els actes organitzats a l’enton del Congres de Cultura catalana i les reivindicacions populars, però tot fou una il·lusió.

En iniciar-se el procés de l’anomenada transició democràtica Tortosa se significà per la seva orientació conservadora i dretana en contrast al conjunt de Catalunya on varen prevaldre les opcions d’esquerres. El 1977 la UCD que aquí representava el centre sociològic va obtenir el 42 per cent dels vots i tornà a guanyar el 1979, que amb AP arriba al 47 per cent. A les primeres eleccions municipals de l’abril d’aquell any la dreta postfranquista arribaria al 37 per cent i CDC al 21 per cent però en compliment del pacte establert a tot Catalunya i amb els vots del PSC i el PSUC, Vicent Beguer seria el primer alcalde democràtic iniciant un període de 20 anys de domini nacionalista conservador, que acaba absorbint les restes de l’anterior UCD i fins i tot membres de l’antiga AP. En els successius processos electorals la ciutat de Tortosa se significava per ser el reducte dels sectors de la dreta i l’única ciutat important on el PP treia uns resultats destacats, tot en la línea del tarannà ideològic dels tortosins. Entre els molts regidors que van passar per l’ajuntament de la ciutat durant els trenta anys següents a la mort de Franco, molts podrien ser considerats com a conservadors i dretans, cap com a feixista ni tan sols com a admirador del franquisme. No podia ser per què Tortosa era ja una ciutat del tot allunyada del anterior règim.

Hi ha qui encara té el xip de fa cinquanta anys. Certament les Terres de l’Ebre representaven una excepció respecte al conjunt de Catalunya. Ve de lluny. Durant la República i els anys precedents, les Terres de l’Ebre foren un reducte de les opcions antinacionalistes. Als emprius del pont del tren de Tortosa es podia llegir un grafit amb la frase “Mori Macià, Visca la República”. Aquí, l’esquerra tenia per líder a Marcel·lí Domingo que apostava per una Catalunya espanyola i fou un dels ministres del govern republicà de 1931 que va convèncer Macià que acceptes la Generalitat en lloc de la República catalana. Quelcom semblant succeïa a la dreta on el seu líder, Joaquim Bau, antinacionalista visceral i després ministre de Franco, va votar contra l’Estatut de 1932. Aquestes són les imatges que han quedat de Tortosa per a molts barcelonins i altres catalans, amb el monument al mig del riu com a teló de fons i els bisbes valencians fent mèrits davant l’amortitzat Rouco amb un clergat domesticat.

Però després, el 2000, varen arribar les grans mobilitzacions contra el Pla Hidrològic del PP d’Aznar. Coincidí amb la majoria d’edat d’una nova generació en molts de casos contraris al conservadorisme dels seus pares. De mica en mica el centre sociològic es va anar desplaçant cap al nacionalisme (representat per CiU i darrerament per ERC) i altres moviments, mentre l’espanyolisme del PP era arraconat i el PSC entrava en crisi. El comportament electoral de Tortosa se situava per primera vegada en la seva història en contextos similars als del conjunt de Catalunya i el nacionalisme independentista l’opció majoritària. Contiua havent-hi gent de dreta espanyolista, especialment a la franja d’edat superior als seixanta anys però son francament minoritaris. La presència tortosina a les grans manifestacions de l'Onze de Setembre dels darrers tres anys o els propis resultats electorals ho demostren. A les darreres eleccions municipals (27.05.2015) amb participació del 60 per cent la relació dreta-esquerra fou del 46-52 mentre que a les generals (20.12.2015) amb el 66 per cent de votants fou del 41-57 i a les darreres generals (26.06.2016) amb el 62 de votants fou de 38-59. Pel que fa a la relació entre els que defensen soberanisme-dret a decidir front als unionistes, la proporció es 75-24 a les municipals i 61-36 a les generals de desembre i 62-35 a les de juny. En tots els casos, l’esquerra i el sobiranisme per endavant cosa impensable trenta anys enrere. Extrapolant els resultat i atorgant-los-hi el valor objectiu que suposa tractar amb dades reals, el fet és que l’electorat tortosí és d’esquerres en un 57 per cent i partidari de realitzar una consulta sobiranista en un 65 per cent. El camí ha estat lent al llarg de vuitanta anys però avui és el que és.

Quan el procés de normalització política de l’electorat tortosí comença a ser irreversible i el seu comportament sociòlogic i electoral en la línea del conjunt de Catalunya, arrenca una absurda campanya en boca de destacats personatges de Barcelona que curiosament destaquen per la seva posició a favor de la lluita soberanista i democràtica. En un manifest àmpliament divulgat pels mitjans han decidit demonitzar el conjunt de tortosins i la pròpia ciutat qualificant-los en la seva globalitat com a feixistes, franquistes i altres epítets relacionat amb la dictadura, tot perquè no coincideixen amb la seva opinió d’enderrocar el Monument a la Batalla de l’Ebre que hi ha al bell mig del riu des de 1966. I el greu és que aquests plantejaments són avalats i estimulats per gent de la pròpia ciutat que, sense fer cap distinció i de forma injusta, generalitzen i desqualifiquen amb duresa els adversaris quer no pensen com ells. Malauradament torna a la memòria que un sector de tortosins varen aplaudir els revolucionaris de la CNT que va arribar l’estiu del 36 o també foren tortosins els confidents que assenyalaven a qui havia de detenir la policia franquista el 1939. Avui per sort ja no és el cas. Però sempre hi ha qui desqualifica urbi et orbi a tots els que no són de la seva corda; algú potser per fer-se perdonar els seus orígens. Com si desitgessin que Tortosa tornés al passat.

Aquesta actitud inquisitorial té els seus orígens en la decisió sobirana de l’ajuntament de Tortosa de convocar una consulta sobre el tema en temps en que tothom reivindica el dret a consultar i ser consultat. Finalment es va celebrar la votació. El resultat ha estat que 9 de cada 100 convocats han apostat per l’enderrocament i museïtzació, 21 pel manteniment i reinterpretació, i 70 van preferir mantenir-se al marge i abstenir-se. Per a uns ha estat l’expressió d’un exercici democràtic; per a altres, també tortosins, un resultat que no s’ha de respectar; i per a no pocs, especialment de fora de la ciutat, la demostració de que Tortosa sencera és feixista i franquista

Els monuments són el que són: referències socials, polítiques o religioses de fets concrets que sovint comporten la càrrega ideològica del moment. A més, en el cas de monuments amb significació política, son bastits per iniciativa dels vencedors per la qual cosa molts són enderrocats en canviar el règim. Hi ha construccions, però, que han tingut més sort. Esmentaré quatre casos arreu del món. Primer: L’altar a la pàtria, esperpèntic monument aixecat a la plaça Venècia de Roma, vora el Foro. Malgrat ser parcialment inaugurat el 1911, fou remodelat, completat i decorat ideològicament entre 1922 i 1935 pel règim de Mussolini i convertit en centre de cerimònies; a ningú se li ha acudit enderrocar-lo. Segon: Tot i que al principi de la caiguda del comunisme, va haver-hi alguna iniciativa iconoclasta, i fins i tot una remodelació traient el sarcòfag de Stalin, ara pocs defensen l’enderroc del monument sepulcral de Lenin a la plaça Roja de Moscou que continua sent lloc de peregrinacions i punt d’interès turístic. Tercer: Al centre de Bagdag hi ha l’arc de les espases, impressionant monument construït per Saddam Hussein el 1989 commemorant la guerra amb l’Iran. Hussein fou enderrocat, la seva estàtua destruïda i ell penjat però el monument és un dels principals símbols de l’Iraq i lloc d’interès general. Podríem fer també esment a l’Arc del Triomf de París en honor a les batalles guanyades per Napoleó arreu d’Europa, arrasant països sencers sense escatimar violència i tants altres casos arreu. Arribem a Espanya. L’anomenat “Valle de los Caidos”, màxima expressió del franquisme i la seva repressió (construir per presoners de guerra), avui encara mausoleu fúnebre del dictador. Està declarat monument del Patrimoni Nacional que esmerça cada any molts diners en el seu manteniment. Certament algú ha suggerit que es bombés la enorme creu que corona el turó però pocs li han fet costat.

Certament que el monument de Tortosa fou construït per enaltir el franquisme però des de fa mig segle és al mig del riu i per a la majoria de tortosins, a força de veure’l dia rere dia, ha acabat per perdre la seva càrrega ideològica per esdevenir una icona més que defineix la ciutat. Es difícil d’entendre per a la gent de fora, especialment si ho analitzen dogmàticament, però no per a la d’aquí. Després de tot l’exposat amb Monument o sense, vol dir que Tortosa és franquista? En absolut. Avui, l’electorat tortosí es majoritàriament d’esquerres i partidari de votar l’autodeterminació nacional. El franquisme és historia i el feixisme a casa nostra encara més. Fora bo que els intel·lectuals, cantants, artistes, politics i altres notables de Barcelona signataris del manifest, als que per altra banda tant respectem, ho meditessin i que els d’aquí escoltessin als seus conciutadans.