Espanya canviarà?

HISTORIADOR

Tots els partits menys el PP van presentar-se a les eleccions generals advertint que Espanya no podia continuar funcionant de la forma imposada per la majoria absoluta que gaudia Rajoy. Tots demanaven canvis per afrontar els nous reptes. Però la realitat es ben tossuda; perdent milions de vots, va tornar a guanyar el PP que sobre la taula no pretenia canviar res. La majoria dels espanyols entenien el contrari; s’havien de canviar moltes coses pel millor enteniment entre els que l’integren. Pel partit guanyador, tot funciona bé, el país creix, anem sortint de la crisi i bona part dels espanyols ho han admès així.

Però dins el territori d’Espanya, sense cap mena de dubte, existeixen diferents realitats. I Catalunya n’és la principal; disposa d’una llengua pròpia, una manera de ser diferent, un teixit productiu excel·lent basat en petites i mitjanes empreses i sempre ha estat el precursor de les innovacions i els canvis polítics que han remogut l’Estat. I aquest fet es demostra des de diferents aspectes, i el principal, com a contraposició d’Espanya, son els resultats electorals, amb l’existència de partits autònoms que han disputat fortament el poder municipal i autonòmic. La dreta espanyola, el PP, mai ha estat força important a Catalunya. Sí, en canvi, el PSC, que durant tres dècades fou una amalgama de votants procedents de treballadors, d’universitaris progressistes i de federalistes convençuts, que integraven les esquerres moderades, sota el mantell de la social democràcia. Amb aquesta conjunció sempre guanyava les eleccions generals. Agrupava vots heterogenis de tots els sectors de la societat i d’àmplies procedències que era capaç d’unir una gran majoria de votants catalans.

A Catalunya el PP va quedar emmarcat com la dreta residual del franquisme i per tant espanyolista i nostàlgica. El seu competidor directe electoral, CiU, estava catalogat com a força de centre, agrupant tanmateix demòcrates cristians, liberals i una petita porció de social demòcrates defensors de les idees d’un catalanisme obert, compromès a formar part d’una Espanya innovadora nascuda de la Constitució, defensora de la seva cultura i la seva llengua ancestral. Pel centre esquerra i l’esquerra, el PSC representava la força principal només envoltada per un comunisme en caiguda lliure i per ERC, poc implantada, defensora de la independència.

Tot havia de canviar en tombar el segle XX i passar al XXI. Els molts anys de govern de CiU a la Generalitat el va anar desgastant, perdent la majoria absoluta que havia gaudit durant més de 20 anys, coincidint amb els governs d’en Pujol. Quan les forces d’esquerra tingueren força suficient pel nombre de diputats que reunien, es va formar el govern tripartit del President Maragall. Dins del nou govern, ERC va fer prevaldre la seva força. Amplis sectors de socialistes i també d’Esquerra Unida es sumaren a l’esquerra catalana independentista i allí nasqué la redacció del nou Estatut de Miravet, al que s’hi va sumar CiU.

El nou Estatut pretenia millorar tres aspectes. El caràcter nacional respecte a la llengua i als drets històrics, l’equiparació del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, com a òrgan suprem com a darrera instància de les causes iniciades a Catalunya i les reformes en el sistema de finançament, a la vegada que augmentar la inversió estatal a Catalunya als nivells de la resta de l’Estat. Fou aprovat per les Corts Generals, ratificat per referèndum a Catalunya i promulgat i sancionat pel rei Joan Carles I.

Contravenint l’aprovació del Congrés de Diputats, violant el referèndum del poble català i transgredint la sanció de Cap d’Estat, el PP, va promoure signatures arreu d’Espanya i posteriorment va presentar recurs d’inconstitucionalitat que va guanyar. El TC no va tenir en compte ni el Congrés de Diputats, ni el referèndum, ni la promulgació reial. I d’aquí nasqueren els enrenous que ara vivim.

Com sempre, PP i PSOE, quan una de les dues forces dóna suport a Catalunya, l’altra s’hi posa en contra per guanyar els vots a Espanya, predicant la “igualdad de todos los españoles”. El PP va saber vendre que el PSOE havia privilegiat Catalunya. I aquí va començar la davallada socialista i sumant-hi la “bombolla immobiliària”. La crisi econòmica internacional va obligar a Espanya a retallar pressupostos i serveis de tota mena. A la vegada es van haver d’aportar milers de milions, sobretot a Bankia, arruïnada pels errors dels gestors imposats pel PP, incompetents i presumiblement corruptes. I amb tots aquests enrenous van nàixer Podemos i C’s, manifestadament contraris a la manca de diàleg de Rajoy i a les imposicions de noves lleis gràcies a la seva majoria absoluta al Congrés. El PSOE, com el PP, van perdre milions de vots a favor de Podemos i de C’s però, malgrat tot, van resistir al territori espanyol. A Catalunya, en canvi, van quedar relegades a forces marginals. No es va notar gaire al PP que sempre quedava pel darrere. Però el PSC va quedar absorbit per ERC, quan li van fugir tots els votants catalanistes i vers C’s, molts espanyolistes, quedant reduït, gairebé a l’altura del PP.

A la fi, sembla, la dreta en surt victoriosa rebent els vots del PSOE, però quedant moltes incògnites per resoldre. Els reformistes que per vots, plegats, hauran guanyat àmpliament els immobilistes, hauran d’investir a Rajoy que com sempre, continuarà dictant les normes, farà el que voldrà prometent bona entesa i dialogant el menys possible. Aniran apareixen nous casos de corrupció entre les files del PP, les desigualtats entre els pobres i els rics s’aniran incrementant, i el TC seguirà invalidant les resolucions del Parlament, les retallades hauran de continuar, els bancs guanyaran centenars de milions... i es repetirà allò que sona extraordinàriament a Espanya: “la igualdad de todos los españoles”.

Vet aquí el gran error del PSOE en donar els vots al PP. Esperem que els que han ressuscitat Rajoy i les seves polítiques intransigents sabran controlar els seus passos, els pressupostos, les noves lleis i la bona entesa. Personalment, coneixent la persona, ho desitjo però no m’ho crec. Catalunya és “la pedra a la sabata” d’Espanya i, sense resoldre el seu problema, anirem, plegats, de mal a pitjor.