El 21-D vist en perspectiva

ESTUDIANT DE CIÈNCIES POLÍTIQUES I PERIODISME

Quan no fa tants anys llegíem les pàgines de la història que han marcat a aquest país, de poc ens podíem imaginar aleshores que, anys més tard, Catalunya tornaria a ser un territori sota l’absolut control de l’estat espanyol i menys encara que viuria un episodi tan dur com el de tenir mig govern, amb el President inclòs, a l’exili i l’altre mig, empresonat. Presos, exilis, llaços grocs, prohibicions surrealistes de la Junta Electoral, Virreines per un dia, espolis amb les nostres peces d’art... Sabíem d’entrada que no eren ni de lluny uns sufragis normals, però ens esperàvem aquests resultats?

Aquestes eleccions ens han servit per saber d’una vegada per totes quins són els dos grans blocs que controlen el pols d’aquest país. Amb una de les participacions més altes de la història (81, 94%), l’arc parlamentari del Parlament ha quedat més fragmentat que mai.

Si bé d’entrada el partit de Ciutadans (C’s) ha guanyat amb número de vots, a la cambra catalana i al conjunt del país s’ha tornat a imposar una clara victòria independentista.

Amb el partit del President Puigdemont al capdavant, el bloc pro-República ha obtingut un total de 70 escons, mentre que el bloc unionista només n’ha obtingut 57. En aquest sentit, JxCAT i ERC han obtingut un total de 66 escons, mentre que al 2015, la coalició de JXSí havia obtingut 62 escons. Per tant, doncs, ha estat més escaient que es presentessin de forma separada.

No obstant, convé analitzar com s’ho ha fet la candidatura de JXCAT per superar amb escasses setmanes un partit independentista amb 80 anys d’història com ho és ERC. La conformació d’una llista unitària de país amb cares noves provinents d’àmbits culturals, universitaris, esportius... del panorama català i sota la figura d’un nou líder, el president Puigdemont, JxCAT ha aconseguit sobrepassar la que era fins fa poc la força preferida de l’independentisme.

Amb un equip de campanya d’hàbils estrategues al darrere, que com bé anomenaven els seus membres, cada dia lluitaven per millorar els resultats des de la War Room de la seva nova seu, Junts per Catalunya catapultava el seu líder cap a la “fama”. Una fama que arribava fins al punt de convertir-lo en un ídol (típic de les eleccions americanes) on a cada míting es venien clics de Playmòbil amb la figura del President o domassos per al balcó amb la imatge del cartell de campanya. Però amb quina estratègia de campanya Puigdemont ascendia cada dia més amb intenció de vot? Amb un discurs centrat amb les emocions de veure un líder a l’exili que no pot tornar a casa seva, amb uns espots electorals rodats íntegrament a Brussel·les, les cadires amb tots els noms dels presos polítics, també amb el del vicepresident Junqueras, o amb l’aparició de vídeos commovedors amb el xiuxiueig de fons de les càrregues policials, eren algunes de les eines de la campanya. Però si hi va haver alguna cosa que els fes encara més creïbles va ser el cas de les peces de Sixenna enmig de la campanya electoral i a un dia del míting a Girona, la casa del President Puigdemont. A més, en el míting central de la campanya, des de la Vall d’Hebron, l’aparició d’un missatge de veu d’en Jordi Sànchez des de la presó de Soto del Real demanant el vot per la candidatura va ser una peça clau. I és que, anteriorment a l’emissió del missatge, un fort rebombori periodístic madrileny va fer aixecar sospites sobre si en Jordi Sànchez tenia un dispositiu mòbil a la cel·la per entrar en directe al míting. Un fet tan absurd com irreal, però que malauradament va desencadenar amb un escorcoll nocturn a la cel·la de l’expresident de l’ANC i un trasllat forçat a un altre mòdul. Injustícia, provocació o desesperació? Uns fets que sens dubte denotaven la preocupació del bloc del tripartit del 155 davant del que ja ensumaven com una nova derrota vers les forces independentistes.

Però, i amb tot, com s’ho fa un partit com Ciutadans per guanyar amb vots al Parlament català?

Té molt mèrit que un partit amb escassa representació local en el sí del país hagi aconseguit col·locar-se com a primera força amb vots al Parlament. No obstant, l’anàlisi és bastant clara: amb un electorat socialista, democratacristià i unionista desencantat amb els seus líders, Ciutadans aconseguia engreixar les seves xifres amb vots tan distants com els del Cinturó Metropolità, fins fa poc, feu del PSC, o amb vots de districtes de la classe alta de Barcelona com Sarrià-Sant Gervasi o Les Corts. I aquesta és l’evidència clara del típic catch-all party (partit arreplega-vots) que sense la necessitat de fer públic el seu programa ni sense trepitjar tots els territoris, aconsegueix arreplegar el vot útil de tots aquells potencials votants d’altres formacions, ara, desencantats.

No obstant, la situació a les Terres de l’Ebre ha estat lleugerament diferent, ja que a la major part de les comarques s’ha imposat ERC com a primera força. Per què en un territori com aquest, d’arrel bàsicament nacionalista, han acabat guanyant els republicans a la major part de les meses? Molt probablement l’Ebre va ser una de les zones més perjudicades durant la repressió policial de l’1 d’octubre, amb les fortes càrregues que van patir les poblacions de Sant Carles de La Ràpita o Roquetes. Amb tants ferits en municipis de governs republicans, aquesta ha estat una potent arma per fer-se amb la major part dels vots útils de l’independentisme. Però aquesta no ha estat l’única, ja que el fet que dos coneguts personatges del panorama català com Lluís Salvadó i Carme Forcadell, membres d’ERC, fossin presoners durant unes hores i encara siguin seguits de prop per la justícia espanyola, ha fet que també ERC hagi augmentat la seva força.

A tot plegat, també cal afegir-hi les característiques de desigualtat territorial que tant ens caracteritzen que també fan decantar la balança del vot útil cap a l’extrem republicà més tradicional.

A més, pel que fa a la campanya, cal destacar que tret dels Comuns, ERC ha estat l’únic partit que ha dut a les seves principals figures de capçalera als mítings del nostre territori. Un fet que, per aquella regla del convenciment electoral en funció del compromís polític territorial, també hauria jugat en el seu favor.

I el mateix que al territori, va passar a les capitals de comarca, com en el cas de Tortosa, on ERC va guanyar amb un 29,41% dels vots, JxCAT va quedar segona amb un 27,52% i C’s va quedar en tercer lloc amb un 17,43%.

Unes dades que, com a la resta del país, ens poden sorprendre d’entrada, però de seguida comprovem que tots aquells que ens diuen que la història, tard o d’hora, es repeteix, tenen raó. I és que, sovint, canvien els actors, els motius o l’entorn però el rerefons, el patró que ho vesteix tot, sempre segueix essent el mateix. Tarradellas, Companys... i ara, Puigdemont. No és casualitat que tinguem tants d’exemples de presidents exiliats i de poblacions reprimides a Catalunya. Qui sap si encara ens cal tenir un albir d’esperança per seguir pensant que en la història també hi ha canvis sorprenents que n’alteren la seva quotidianitat i, potser, Catalunya pot començar a encapçalar-ne un d’aquests.