Cop a Catalunya i la seva resposta

POLITÒLEG

La pròrroga per a la República Catalana que va decretar Carles Puigdemont, el passat 10 d’octubre, arriba a la seva fi després de la negativa al diàleg, de l’empresonament dels “Jordis”, de l'acord del consell de ministres per a la suspensió de l’autonomia i de constatar la inexistència, ara per ara, d’una mediació internacional.

Cop d’Estat a la democràcia

El dissabte 21 d’octubre Mariano Rajoy concretava, en un consell de ministres extraordinari, les mesures per a la liquidació de l’autogovern català i l’atorgament de tot el poder a l’executiu espanyol, sota el pretext legal de l’aplicació de article 155 de la Constitució espanyola. Un atac frontal a la democràcia, en nom de la democràcia, per al que el Partit Popular compta amb el suport incondicional de PSOE i Ciutadans, el vistiplau del monarca Felip VI i l’aval de la Unió Europea. Les duríssimes mesures que aprovarà el Senat, van des del cessament del president Puigdemont i de tot el Govern, fins al veto al Parlament i el control de la Generalitat, de la radio televisió pública de Catalunya i dels Mossos d’esquadra; passant per una convocatòria electoral en 6 mesos teledirigida des de Madrid, amb un calendari modificable al Senat i supeditada a un “quan es recuperi la normalitat” i a un altre “tan aviat com sigui possible”, que situen uns comicis per a quan Rajoy consideri oportú.

Entrem, de nou, en un camí de conseqüències desconegudes. La crua realitat de veure als socialistes avalar, sense matisos, l’aplicació del 155 deixa en res la tímida defensa que Pedro Sánchez feia de la plurinacionalitat i, torna a situar el fantasma de la fractura interna en un PSC on el degoteig de dimissions i crítiques per part de militants, dirigents i ex-dirigents és continu. Així mateix, ja no existeix la majoria parlamentaria que els populars van construir al Congrés per aprovar els pressupostos. En aquest sentit, la situació s’ha tibat, el lehendakari Iñigo Urkullu va dir, referint-se al 155, que “la mesura és extrema i desproporcionada. Dinamita els ponts. La Generalitat té el nostre suport per buscar un futur constructiu” i va afegir, quan va conèixer l’abast de la intervenció, que “el 155 és un cop a la democràcia”. Aquest suport del govern basc al català ha tingut una incendiària resposta per part del PP, amb una amenaça explícita contra l’autogovern basc, en el qual es considera per part dels populars que hi ha “ingredients” que poden fer que segueixi el mateix camí que Catalunya si, el País Basc, es deixa encomanar pels “aires de ruptura”.

L’escalada repressiva i autoritària contra les institucions catalanes és de tal magnitud, que si l’Estat espanyol surt victoriós de la crisi catalana, tindrà implicacions regressives en drets i llibertats per a la resta del conjunt de l’Estat.

Respostes des del sobiranisme

Els diferents actors socials i polítics del camp sobiranista afronten, en una setmana decisiva pel futur de Catalunya, com donar resposta i resistir l’embat de l’Estat.

Una nova mobilització massiva per a exigir l’alliberament dels presidents de l’ANC i Òmnium Cultural, convocada per la Taula per la Democràcia, va ser també el tret de sortida de la contestació social als carrers contra la suspensió de l’autogovern. En aquest sentit, la plataforma Universitats per la República ha convocat una nova jornada de vaga per al dijous 26, exigint l’aplicació dels resultats del referèndum de l’1-O, l’alliberament immediat de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, la fi de “l’estat d’excepció” a Catalunya i el respecte cap a les institucions catalanes. Una vaga estudiantil a la que li poden seguir altres jornades de lluita, vagues generals i aturades de país, segons com evolucionen els esdeveniments. Totes elles amb els Comitès de Defensa del Referèndum, l’ANC i Òmnium, com actors principals que han de pressionar i desbordar des de baix, per l’apoderament popular.

Quant al Parlament, diversos posicionaments a debat. Per una banda, la possibilitat de convocar eleccions després de realitzar una declaració d’independència simbòlica, que podria combinar-se amb un possible govern de concentració; una resposta per intentar evitar, suposadament, la suspensió de l’autonomia, però que comportaria entrar en una nova fase del processisme i que, no tindria tampoc assegurada la fi de la repressió i de la judicialització. Per l’altra, l’opció de defensar el mandat de l’1-O a través de la declaració de la República Catalana i l’obertura d’un procés constituent; una opció d’autodefensa front l’Estat que, alhora, deu permetre mantenir unit el front sobiranista i democràtic que s’ha mobilitzat des de l’1-O i el 3-O i, així, avançar cap a l’autodeterminació de Catalunya.