Beneïda pluja!

HISTORIADOR

A la Terra Alta ha arribat la pluja. És un esdeveniment important per pagesos i pastors. I també per alguns ajuntaments, ja que els aqüífers s’han reomplert, les fonts rebrotaran, els pous revindran i asseguraran els abastaments públics. La meva néta, Júlia, de dotze anys, no ho entén així, i em diu, “iaio, no cal que plogui, que quan vaig a l’escola em mullo”. La Júlia, com les altres nétes, la Maria i l’Assumpció, saben que els ous els ponen les gallines perquè algun cop els recullen dels ponedors. I coneixen que per criar la conilla cal fecundar-la amb el mascle o que la llet, es muny de les mamelles de les vaques o de les cabres. Però això de mullar-se quan plou, ja no ho veuen tan clar! Per uns moments els agrada posar-se les botes d’aigua, saltar els xolls, agafar l’impermeable, com un fet innovador i diferent, però quan plou tres o quatre dies seguits ja els molesta i d’aquí ve l’expressió esmentada. I l’explicació final és que les meves nétes ja formen part del món urbà i no del rural, sense interessar-se de la necessitat de l’aigua de pluja per conrear i fer produir les terres i mantenir el medi ambient.

Després de mesos sense caure una gota, i ploure durant tres dies seguits, un veí em diu que a ha arreplegat 117 litres d’aigua del seu pluviòmetre. Va ploure abundosament durant la primavera, (“per l’abril cada gota en val per mil”), i les collites, malgrat, no haver disposat d’aigua durant l’estiu, la reserva hídrica existent les feu fructificar, algunes amb fruits escardalencs, però mitjanament s’han recollit quantitats acceptables i de bona qualitat. “La pluja fa miracles”, diuen els pagesos, i per això, cada matí, la primera feina que realitzen és mirar el cel, de ponent a llevant, sempre esperant la preuada aigua, si bufa el cerç sec o la garbinada humida i, si els cells, els bromalls o la barrera dels Ports porten pluja o no, que per ells resulta imprescindible.

Però no sempre plou a gust de tothom ni el temps ajuda per aconseguir-ho. La història es repeteix i els cicles bíblics dels set anys de privacions i dels set d’abundància, es succeeixen, amb més o menys fermesa. Anníbal, l’any 218 a.C., pogué poder passar els Alps amb els seus elefants, durant un hivern temperat, no sense penúries, però atípic per haver desglaçat part del gel. Grans fams per manca d’aigües, les trobem ressenyades als llibres parroquials, com el 1631, el 1648 i el 1721, o les fortes glaçades del 1642 quan es podia travessar el riu Ebro (Ebre) gelat d’un costat a l’altre a peu o a cavall, o quan, en temps més recents, i dins el meu record personal, es cremaren les oliveres, al sud de Catalunya i es registraren fins a 19 graus sota zero l’any 1956. Podria citar-ne moltes anècdotes sobre la climatologia que causaven estralls a la població. I aquestes provocaven fams, penúries, migracions, malalties, morts... per anomalies del temps. Les guerres, encara, empitjoraven la situació quan coincidien amb grans secades, i el pillatge i la malversació de la soldadesca, encarien els aliments a preus impagables i la gana causava grans desastres. I vet aquí, que pagesos i menestrals, tots, sempre disposaven d’amagatalls dins de casa, coneguts per sitges, on podien ocultar aliments imprescindibles. També els ajuntaments, disposaven habitualment de reserves de gra per poder sembrar en el futur, ben guardades, a llocs segurs.

Amb l’aigua i el sol, i el treball dels pagesos, la societat del passat disposava de fruits per nodrir persones i animals. Avui, amb la societat globalitzada, amb els transports d’una part a l’altra del món, amb costos reduïts per les grans quantitats de producte desplaçat, es poden evitar les grans fams d‘antuvi. Però les grans facilitats que la nostra societat viu gràcies a la globalització, també provoca greus problemes de desigualtats entre la mateixa societat desenvolupada. Uns pocs gaudeixen de molt, mouen els mercats al seu caprici sempre per augmentar els beneficis i, paradoxalment, una part de la població, sobretot urbana, no disposa de diners per pagar el lloguer de la vivenda, el rebut de la llum, ni escalfar-se, ni atendre les necessitats culinàries familiars. Els contrasts de la nostra societat son evidents. I si hom podia distribuir la riquesa existent, tots podrien viure sense les mancances que sofreixen. No resulta el mateix als països del tercer món que encara avui han de viure “mirant el cel” i depenen directament de la climatologia. També allí hi arriba la globalització però sense diners o amb un nivell de vida baixíssim, no poden comprar i “consumir” l’oferta disponible per atendre les necessitats. La vida familiar depèn del sector primari i viuen dels que els pagesos i els pastors produeixen directament al mateix territori. I la gana, les malalties i la desnutrició son fenòmens que depenen del clima, com succeïa a la nostra societat fins el moment que les comunicacions milloraren, s’incrementaren els sous dels treballadors i canviava la societat basada en la productivitat de la terra. Els canvis climàtics a alguns d’aquests països pobres, empitjoren encara més les penúries de les seves poblacions i si disposen de matèries primeres desitjades per primer món, els interessos dels poderosos provoquen baralles tribals i arriben les guerres i els sofriment generalitzat de la seva gent. I avui observem malauradament grans migracions mogudes per la fam, però també per les dictadures, les guerres i els conflictes ètnics.

La pluja i la climatologia idònia, doncs, millora les collites. El treball dels pagesos i dels pastors nodreixen el territori i la societat que avituallen. Però en el món actual no són del tot el factor essencial quan les guerres provoquen migracions, misèries i mortalitats. Per aquests moments el cel encara és molt important però els conflictes territorials i els interessos internacionals d’uns pocs, que cerquen enriquir-se explotant les primeres matèries del seu territori, provoquen calamitats no desitjades. Malgrat tot, beneïda i benaurada aigua del cel, necessària per una agricultura sostenible!