TORTOSA

El despertar del feminisme ebrenc: Enriqueta Ferrús i Ribes

Núria Menasanch | TORTOSA

08/03/2018

Enriqueta Ferrús i Ribes era la segona de quatre germanes: Ma Cinta, Teresina i Irene.

Tot i els seus orígens tortosins, va nàixer el 1868 a Vinebre, al costat mateix d’Ascò, d’on era el seu pare. Sa mare, , la tortosina Maria Antònia Ribes i Magrià, orfa de mare, al tindre el pare natural d’Ascó, va anar a viure a esta població de ben menuda.

Com hem dit, allí va nàixer Enriqueta, ja que els cosins germans, Pere Ferrús i Ribes (1837Ascó-1897-Tortosa) i Maria Antònia Ribes i Magrià (1842-1914 Tortosa) hi tenien raïls familiars. És possible que els seus pares inclús visquessin junts, ja que la mare de Pere Ferrús i Ribes era germana del pare de Maria Antònia Ribes i Magrià, que com hem dit era orfa de mare i va necessitar l’amor i la cura de la tieta paterna, ja de recent nascuda.

Tant els Ferrús com els Ribes eren famílies adinerades, propietàries dels importants molins d’oli de les dues poblacions de Vinebre i Ascó. Al 1868 les dues poblacions juntes no superaven els 4.250 habitants. Tant son pare Pere, com sa mare Maria Antònia, van rebre una bona educació i tots dos eren persones instruïdes. Així quan se van casar, Pere Ferrús i Ribes va guanyar la plaça de mestre a la població de Xerta i la família es va traslladar promptament a viure a aquella població. Tot i així, els seus pares van continuar obtenint beneficis de les seues propietats, tant a Tortosa com a Ascó i Vinebre.

A Xerta, la família es va fer molt amiga d’Anton Añón i Cortiella, el farmacèutic del poble i una de les figures cabdals del catalanisme a les Terres de l’Ebre.

Enriqueta Ferrús i Ribes va tindre una educació molt per sobre de la mitjana i més encara si tenim en compte que l’ensenyament en les noies encara era molt inferior.

Enriqueta viurà la major part de la seua infantesa en la població de Xerta, d’on son pare, era mestre de primària.

Més tard, quan es traslladen a viure a Tortosa, el seu domicili estarà situat al carrer de Sant Blai, n. 32, fins el desembre de 1889, que es casarà amb Francesc Mestre i Noè. Un matrimoni que respectant el dret tortosí, estarà basat amb el respecte mutu i separació de bens, com s’assenyala en els mateixos capítols matrimonials. Els beneficis del matrimoni seran a repartir a parts iguals entre els dos.

Gràcies a Enriqueta, Mestre i Noè entrarà en contacte amb el farmacèutic Antón Añón i Cortiella (Xerta 1825-1919). Añón, representant de la Renaixença a les Terres de l’Ebre, li transmetrà el seu amor per la llengua catalana i l’animarà a produir en català, com a llengua culta, com ella mateixa també farà durant tota la seua vida. Així Mestre i Noè sempre l’anomenarà com la seua gran col·laboradora i com la nineta dels seus ulls malalts.

En contraposició als desitjos dels seus sogres, a principis de novembre de 1891 Enriqueta aconsegueix que el matrimoni Mestre-Ferrús adquireixe la Librería Religiosa, Científica y Literaria, una de les més antigues d’Europa, i la més antiga de Catalunya, de la qual ja se’n tenien noticies al 1760, encara que es probable que ja existís abans. Llavors es traslladen a viure al pis situat dalt mateix de la llibreria del carrer de la Rosa, on Enriqueta pot portar la llibreria i criar al seu únic fill, Ernest que naixerà el mateix any.

Això li va donar l’oportunitat de sortir de casa i treballar en una faena de les poques que hi havia per a les dones instruïdes com ara ella. En la rebotiga i pati interior de la llibreria, el seu marit Francesc feia tertúlia diària amb els mestres d’escola, dels quals n’era habilitat. Mentrestant, ella, escoltava i atenia als clients de la llibreria i parava compte de l’aparador on sempre hi lluïen les últimes novetats literàries. Ella era l’ànima d’aquell lloc, i així li reconeixien tots els contertulians, entre ells un jove Marcel·lí Domingo.

A part de la llibreria, també serà Enriqueta la que portarà l’impremta que està lligada a la llibreria i la que investigarà fórmules magistrals de diverses tintes, que després comercialitzarà amb la marca Jibia. La tinta color sèpia coneguda amb el nom de Jibia era la utilitzada pels escriptors de la Renaixença. Aquesta tinta l’extreien d’un mol·lusc que es diu Jíbia i que dona aquest color sèpia tan característic. Enriqueta estudia com aconseguir aquesta i altres classes de tinta, i en lloc d’escriure receptes de cuina, s’apunta receptes de com fer la tinta, amb mesures ben precises i detallades.

Ella és la que escriu i viatja per a entrevistar-se amb diversos químics internacionals, la que practica fórmules al laboratori, i la que, finalment, en lloc de fer receptes de cuina, s’apunta receptes de com fer la tinta, amb mesures ben precises i detallades, escrivint un curiós receptari amb diverses tintes creades per ella mateixa. Com ella mateixa mos diu:

“Receptari De La “Tinta Jibia”:
"Una fabricació que de primer moment sembla senzilla, requereix un cuidado tan especial, que per molt que sobre’l particular apuntessem sempre ens quedaríem curts. L’estudi y la pràctica ens han demostrat que’s mes fàcil aconseguir la fabricació de qualsevullga específic pera la salut, que la elaboració de la tinta. Hem consultat llibres sobre l’assumto y dirigit à quimichs, quina fama es justa al estranger y malgrat les seves prescripcions, lo resultat no ha vingut á coronar les afirmacions d’aquells que han consagrat la seva vida en l’estudi d’aquesta fabricació".

Van ser uns anys feliços per a Enriqueta, durant los quals va tindre al seu únic fill: Ernest Mestre i Ferrús, que es va criar entre els llibres que despatxaven conjuntament els seus pares interessant-se inexorablement per l’art i les ciències des de ben menut.

Mentre la llibreria religiosa, literària i científica va prosperant, Ferrús i Ribes aprofitarà qualsevol excusa per a promoure la cultura catalana a través d’ella. Los seus aparadors serveixen per a exposar premis de certàmens literaris, científics, i musicals.

Enriqueta era una fidel seguidora de l’incipient corrent feminista català que es donava entre les dones de l’alta i mitjana burgesia catalana i, com moltes d’elles, estava relacionada amb llaços familiars amb personatges de gran relleu dins del catalanisme polític. Hem trobat entre els seus llibres de capçalera, l’estudi feminista Orientacions per a la dona catalana, per Dolors Monserdà de Macià, primer llibre del feminisme catalanista que va veure la llum al 1909.

A Catalunya el feminisme rep la influència del feminisme catòlic francès en contraposició al feminisme sufragista anglès i laic, al qual criticaven perquè deien que tan sols es preocupava pel dret a votar.

Les feministes catalanes tenien un gran sentiment de pertinença al grup i un fort sentit d’unió entre elles, seguint els postulats de la filosofia transcendental. No es preocupen tant pels drets polítics, ni pel sufragi, com per la tasca social i cultural, que incloïa: la causa catalanista, la formació cultural i educativa de qualitat per a les xiquetes, el treball femení en la millora de la dignificació de les activitats laborals de les dones, major llibertat, concretament amb la forma de vestir, accés a l’esport, i un accés de les dones als espaïs públics. En definitiva volien sortir de casa on les havien volgut enclaustrar, i participar activament en la vida social.

Un llibre que de ben segut va caure a les seues mans de molt jove “Donetes” de l’escriptora feminista Louisa May Alcott, seguidora de la filosofia transcendental, guardava vertaderes similituds amb la vida d’Enriqueta, ja que ella, com la protagonista del llibre, també era la segona de quatre germanes i amb ella compartia el rebuig a les tasques domèstiques i l’amor als llibres.

Ella, que havia rebut una excel·lent formació cultural, ja que era filla del mestre d’escola a Xerta, Pere Ferrús i Ribes, i una intensa doctrina catalanista, a través de l’amic de la família Anton Añón, es troba que ningú l’havia informat que mai podria utilitzar-la, ja que l’única funció que s’esperava d’ella era la criança dels fills i les tasques domèstiques, per a les quals no estava gens preparada. La idea de les feministes, com Enriqueta, era que podien combinar les qüestions domèstiques i tindre possibilitats de treballar fora de casa per sentir-se realitzades. El dret a rebre una educació com la d’un home, llegint als clàssics i als romàntics, tindre el mateix dret que el home en la justícia i més llibertat a l’hora de vestir i viure, per a Enriqueta eren qüestions cabdals.

També inculcarà esta manera de pensar al seu marit, el qual en nombrosos articles defensa la igualtat de sexes i el dret de les dones a l’educació i al treball fora de casa. Per reivindicar estos drets, Mestre i Noè, es valdrà com sempre de la història tortosina: " Que l’ajuda de les dones en el darrer setge dels sarraïns és un fet cert, ho proven els privilegis que Berenguer els va concedir. Entre ells hi ha l’ús de la sobrevesta militar amb una destral carmesí, que portaren damunt de llurs vestits fins al segle XV; el dret que tenien en formar part de l’acompanyament d’un desposori, d’entrar a l’església davant dels hòmens encara que algú d’ells estigués revestit de la major dignitat; l’exempció dels drets de duanes de les toques i adornos del cap i d’altres drets civils consignats en el Codi de Tortosa i singulars privilegis que avui es consignen com una aspiració moderna i formen part dels programes més avançats en benefici de la dona."

En l’època d’Enriqueta era del tot estranya l’aparició de la dona dins de l’àmbit literari. Al costat de la mofa pública, sovint es topaven amb el recel familiar, que no veia esta vocació un futur raonable en la filla casadora. Inclús, com explica Mestre i Noè, es privava les filles de saber llegir i escriure per evitar que a l’edat de les galanies amoroses se poguessen cartejar amb cap galant al qui els pares no haguessen donat els seu consentiment. Així eren comptades les dones que sabessen estampar la seua firma, com se pot comprovar en diversos documents notarials que hem tingut l’oportunitat de consultar. Gràcies al suport de Francesc, Enriqueta també podrà cultivar esta vessant de la seua vida, i es transformarà en la gran col·laboradora dels escrits del seu marit, ajudant-lo a redactar-los, canviant el seu estil i animant-lo a produir obra de marcat accent catalanista. Tot i que la seua obra no és molt prolífica, Enriqueta es subscriurà a la revista feminista Feminal de la Il·lustració catalana, al setmanari feminista Or i grana de Solidaritat Catalana i produirà alguns articles en català que es publicaran en premsa local baix la firma, “E de M”. Un exemple el tenim en l’article escrit en català al Restaurador titulat 'De festes'.

Hem de conèixer i reivindica la figura d’Enriqueta Ferrús i Ribes, ja que gràcies a ella, les dones a poc a poc mos hem pogut anar obrint camí en un món que tan sol estava dissenyat pels hòmens i per als hòmens.