El Pla General d’Urbanisme d’Amposta es va aprovar inicialment per l’Ajuntament amb data 2 de gener de 1984 després del tràmit d’exposició pública, es va aprovar amb les modificacions el 18 de desembre de 1984 i finalment l’aprovació definitiva per part de la Comissió d’Urbanisme de Tarragona. La redacció del pla general d’Amposta es va plantejar amb unes propostes ambicioses però realistes i possibles sense grans somnis irrealitzables i tocar de peus a terra a partir de realitats conegudes al poble. Quan es planteja per on créixer i ampliar Amposta i, per tant, ampliar el nucli urbà es consensua que l’ampliació natural era en direcció al sud, cap a la Cambra Arrossera, la zona coneguda per les hortes i garrigues de Valletes. Des de l’aprovació del Pla general els temes prioritaris fou desenvolupar els plans parcials destinats a: habitatges, equipament, instal·lacions esportives i zones verdes municipals.
Ampliació de la xarxa urbana. Valletes
Si es comprova l’estructura viària de la part del poble consolidat abans dels anys setanta-vuitanta, és una trama compacta sense sòl lliure al seu interior per poder destinar a zones verdes o equipaments. Per això, la redacció del Pla General i el Pla Parcial de Valletes eren importantíssims pel futur de la ciutat. L’àrea d’ampliació d’Amposta era clarament la zona de Valletes a partir del carrer Sebastià Juan Arbó una vegada ampliat el nucli urbà fins aquest, per tant, restava tota l’àrea fins a l’antiga via Val de Zafán al sud, a l’est el carrer de la Ceràmica i a l’oest la carretera de Santa Bàrbara.
El desenvolupament del Pla parcial de Valletes per una part permetia augmentar els solars destinats a vivendes per cobrir la necessitat d’habitatges, per altra part, i no menys important, aconseguir sòl públic per la construcció de nous equipaments necessaris per a Amposta, així com les zones verdes reglamentàries i el 10% de l’aprofitament mig que hauria de permetre que l’Ajuntament obtingués una proporció important de sòl que sumat al que li corresponia per les propietats que tenia a Valletes facilitava tenir un ampli marge de maniobra per a la futura gestió del sòl al poble. Al pla parcial de Valletes vam aconseguir sòl públic pel futur de la ciutat com el col·legi públic Miquel Granell, Centre d’Atenció Primària nou, edifici destinat a mossos, arxiu comarcal, estació d’autobusos, casal cívic de la Gent Gran, a part, sense dubte, les zones lliures i d’esbarjo.
El projecte de Pla Parcial de Valletes fou encarregat a l’arquitecte Antoni Cardó de Vendrell que era un dels arquitectes que havia elaborat el Pla General d’Amposta.
Ampliació de l’activitat industrial- Tosses
L’altre repte era trobar una àrea per ubicar instal·lacions industrials, tallers, i àrees comercials si fos possible.
Amposta havia tingut una mala experiència en el tema de facilitar la ubicació de magatzems i zona industrials i tallers.
Durant el període de les alcaldies dels senyors Margalef i Fàbregues (l’últim alcalde del règim anterior) van destinar una àrea a zona de “tolerància industrial” ubicada al llarg de la carretera de la Ràpita al sud de la Cambra Arrossera fins a l’antiga via Val de Zafán, i part de la carretera de la Ràpita.
L’experiència fou un fracàs; en quinze anys no s’havia construït res de nou i, en canvi, s’havien disparat els preus del terreny i els magatzems i locals destinats a activitats industrials es van construir en altres parts del municipi d’una manera dispersa i anàrquica. Per tant, allò que semblava una bona idea, a causa de no disposar d’un sistema clar de gestió urbanística, la proposta fou un fracàs.
La proposta més atractiva des del punt de vista de la planificació municipal, inclòs comarcal, era el polígon de la finca de l’Oriola, ja que estava al costat de la CN340, entre la Ràpita i Amposta, però la propietat de la finca i l’explotació agrícola ho feien al nostre entendre poc viable en aquell moment (anys després el canvi d’actitud de la propietat va resultar més fàcil).
Per altra part, durant el període de l’Alcaldia del senyor Josep Fàbregues, l’Ajuntament d’Amposta havia adquirit una sèrie de propietats a la zona de Tosses al costat de la costa de Santa Fe, a la carretera que comunica Amposta amb Sant Bàrbara i Masdenverge molt prop de l’Eix de l’Ebre.
El senyor Fàbregues havia comprat els terrenys per destinar-los a activitat industrial si es donés el cas, sobretot pensant que anys enrere la fàbrica DAPSA, que estava a la carretera de Sant Jaume, es va traslladar a una altra part del riu, al terme municipal de l’Aldea, aleshores Tortosa, pel fet que dins del terme municipal d’Amposta no van trobar cap terreny apropiat per a la instal·lació de la fàbrica.
Aquest terreny les forces democràtiques ampostines, quan discutíem sobre les alternatives a desenvolupar dins del Pla General durant el període de l’Alcaldia del senyor Fàbregues, sempre havíem contemplat aquesta àrea com la zona natural de l’ampliació del poble, tant per habitatges com per als equipaments municipals, tenint en compte la bona situació geogràfica i les vistes al municipi i al delta.
Des d’un cert punt de vista, podria entendre’s com un canvi de posicionament per la nostra part destinar aquest sòl a polígon industrial i fins algú podria entendre que destinar aquesta activitat era una llàstima pel valor del sòl tant des del punt de vista urbanístic, paisatgístic com de vistes. Però cal interpretar-ho d’una manera diferent i així ho vam fer nosaltres. Estava clar que en un període prudencial de vint-trenta anys no era necessari, sens dubte, aquest sòl per destinar-lo a sòl urbà ni per necessitats d’habitatges, ni per equipaments ni per infraestructures, ja que teníem molt de sòl a omplir abans de tenir la necessitat d’usar aquest sòl. Per estar molt apartat del nucli urbà, a més a més, tenint en compte que s’estava desenvolupant el pla parcial de Valletes destinat a habitatge, un ús industrial en els següents 25 o 50 anys destinat a activitat industrial no impedia poder-lo utilitzar posteriorment com a sòl urbà, i a més, si teníem necessitat de sòl urbà, la pressió urbanística faria viable la conversió del sòl industrial en sòl urbà destinat a habitatge, com ha passat en tants municipis de Catalunya al llarg dels anys amb la reconversió de sòl industrial a sòl urbà. Com és el cas més conegut de tots, l’àrea industrial del Barcelona entre els Besos i la Barceloneta, que després ha estat la vila Olímpica i 22@.
Anàlisi zona turística Eucaliptus
La urbanització d’Eucaliptus fou desenvolupada durant el període de les alcaldies de Pere Margalef i de Josep Fàbregues, la promotora de la qual era la senyora Serrahima, inversora de Calafell.
El projecte de la urbanització fou realitzat per Josep M. Garreta, arquitecte de la Diputació de Tarragona i havia estat també l’arquitecte del camp de futbol del Nàstic de Tarragona i anys després fou diputat al Parlament de Catalunya per ERC, en la primera legislatura. La urbanització consolidada els anys vuitanta, era la mateixa que l’actual. A la proposta de Pla general que es va posar a exposició pública a finals dels setanta, per part del Consistori dirigit per Josep Fàbregues i que fou aquell que vàrem impugnar com hem explicat anteriorment contemplava l’ampliació de la urbanització d’Eucaliptus des de la carretera que arriba d’Amposta fins al trabucador és dir al llarg de la platja i delimitada per dalt pel camí de baladres.
Una de les impugnacions més importants que vàrem fer fou retirar la possibilitat d’ampliar la urbanització d’Eucaliptus. Durant el procés de redacció de nou del Pla general vàrem tenir clar que en cap cas volíem considerar la possibilitat d’introduir la possibilitat d’ampliar la urbanització d’Eucaliptus enteníem que conservar la platja i tot aquell espai era prioritari per Amposta i per al Delta. Josep Gil (alcalde de 79-83) era favorable a desenvolupar la urbanització així com Convergència. Recordo un fort enfrontament meu amb Gil per aquest tema ell fort favorable a la urbanització i jo a la contra.
Àrea urbana del Pla d’Empúries
El pla d’Empúries l’àrea que ocupa aquest barri, anys enrere, eren unes finques de seca destinades a garrofers i oliveres molt poc productives, una àrea molt prop del poble, però a altra part de barranc i només es podria comunicar a través de la via de Val de Zafán, però era molt complicat, perquè del nucli urbà no arribava cap carrer (anys seixanta, setanta) no existia en aquella època ni l’Avinguda Aragonesa, ni el Carrer Ample (Verge del Pilar), només es podia arribar per un camí de carro, a partir de l’actual carrer Agustina d’Aragó, que només servia per arribar a l’era que es deia del tio Manteu (actualment els magatzems de Primitivo), per tant, era quasi impossible anar al Pla d’Empúries. Cal recordar que l’actual Avinguda Aragonesa era la via Val de Zafán, una rasa d’uns cinc metres de profunditat per una amplada de 10/12 metres que creuava tot el barri de les Quintanes, era impossible utilitzar com a via de pas per anar enlloc era més una frontera que només es podia salvar pel pont enfront del Carrer Aparicio Guijarro.
Recordo que durant els finals dels 50 principis dels 60 els terrenys del Pla d’Empúries estaven semi abandonats.
Aquestes finques eren propietats del tio “Mingo de Carabasseta”, amb la col·laboració de funcionaris de l’Ajuntament, va vendre la finca en petites parcel·les que li deien solars, i que foren venudes a gent en molt pocs recursos, una gran part d’ells venien de la immigració i altres de raça gitana i com moltes urbanitzacions al llarg i ample del país es va iniciar un procés d’autoconstrucció primer feien un pati i després un habitatge en condicions molt limitades, però així tenien un espai cobert i el qual podien utilitzar com habitatge.
Durant el nostre mandat vàrem executar un pla de consolidació de la urbanització marcant definitivament alineacions de carrers i marcant almenys unes zones verdes i espais lliures i amb un vial que el delimitava respecte a les finques agrícoles i als barrancs de l’entorn.
Per cert, hi ha un espai en entrar al pla d’Empúries per la via Val de Zafán que un propietari s’ha apropiat una part d’espai públic ocupant part del carrer i convertir-lo en un pati privat.
Els anys 70/80 es va reomplir la via Val de Zafán es va tomar la vaqueria existent al final de l’actual Carrer Verge del Pilar i Primitivo Simo va reordenar tota la zona que ocupa l’actual recinte de trituració de pedra i aquestes dues intervencions van permetre una comunicació directa amb el Pla d’Empúries a través del carrer Verge del Pilar i de l’Avinguda Aragonesa una volta reomplert l’antiga via Val de Zafán.
Entre el pla de consolidació realitzat i la nova via de comunicació, va permetre consolidar el sector i poder donar llicències de construcció com cal i construir els serveis necessaris.
Cal tenir en compte que els terrenys per zones verdes i sòl públic van ser cedits pel mateix propietari, senyor Mingo de Carabasseta, per tant, vam poder dur a terme una certa planificació inserint espais lliures, així vam aconseguir uns serveis mínims amb l’acord de la Comissió d’Urbanisme de Tarragona. Aquesta ordenació del barri va permetre projectar la construcció de la passarel·la – pont facilitant la seva integració al nucli urbà a través del Carrer Dos de Maig.
Poble Nou i Balada
El Poble Nou va ser una actuació de l’Instituto Nacional de Colonización depenent del Govern de l’Estat en el marc de moltes altres actuacions que es van fer durant els anys cinquanta i posteriors en tot el territori de l’Estat espanyol (hi ha pobles pràcticament iguals a les dues Castelles, Andalusia i Extremadura).
El projecte del Poble Nou anava en una operació conjunta amb la parcel·lació de la zona deltaica coneguda per la zona marítima que va entre les llacunes de l’Encanyissada i la Tancada i el mar Mediterrani dins del terme municipal d’Amposta.
El Poble Nou es va crear amb el nom de Villafranco del Delta en homenatge a Franco.
La normativa del Poble Nou que es va aprovar al Pla general era la de consolidar l’estructura que tenia des de la seva creació evitant que es destrossés la seva imatge de la població.
A Balada es crea una normativa molt senzilla per consolidar l’estructura de poblet agrícola amb una delimitació de casc perquè no hi hagués la temptació de fer intervencions de construcció d’habitatges no coincidents amb l’entorn existent.
Instal·lacions esportives
En els debats que vam tenir, vam aconseguir que la zona dels Xiribecs fora zona verda i també que era l’àrea ideal per situar la zona esportiva, així aconseguíem una continuïtat amb el camp de futbol que ja era també propietat municipal. Cal tenir en compte que tota l’àrea dels Xiribecs era de propietat privada destinada a horts familiars i cases rurals en alguns casos.
Vam preveure que la totalitat de les instal·lacions esportives no estiguessin desenvolupades en la mateixa àrea, i que les instal·lacions poguessin satisfer les necessitats actuals de la població i les de les futures generacions.
*JOAN FERRÉ és simpatitzant del PSC Amposta i col·labora en la recuperació històrica de l’alcalde Simó.
Fes el teu comentari