La meva gent;
Em sento afortunada per la gent que m’he trobat al llarg de la vida, cadascú m’ha ensenyat alguna cosa. La llista és llarga, són expressions d’humanitat que conserven la característica afectuosa i planera.
Si m’aturo en aquelles persones que són la meva inspiració, prioritzo les que, en els seus moments d’ombra, van mostrar la seva brillantor.
És simple l’equació, donar missatges positius, quan tot marxa en camins normals, és esperable.
El desafiament més gran, suggereix mantenir-se a l’eix de coherència: pensament/acció/reacció, quan el gir et deixa amb els peus a dalt.
Si aprofundeixo més, el nexe es dóna quan -aquestes persones- saben irradiar llum en el moment que la foscor els absorbeix. Allí es revela el rostre genuí. L’obra al descobert.
En general, saben destacar el seu do encara que els invaeixi i els desbordin els canals de resistència. Actuen sense cap intenció de salvaguardar les seves parts fosques i s’atreveixen a mostrar les seves nafres, en això de reverenciar la reciprocitat, per mostrar que els dos som humans.
Hi ha aquells que produeixen admiració en la concreció el seu propòsit o projecte vital. Es fan amos d’errors i d’encerts i es mereixen un aplaudiment.
Trien abraçar l’ombra per convertir-la en llum, base de qui canta cançons fins l’extenuació i tornen a néixer una vegada més.
M’inspiren persones que salven i ni tan sols se n’assabenten. A elles els dec encara més, pel seu generós anonimat, per mostrar-me un camí de donació sense precedents i bressolar el bo de mi.
A qui reconec com a referents, els queda bé el concepte d’autenticitat. No són el que diuen. Més aviat, són allò que es manifesta en allò translúcid de la imatge i del significant que representen. Quan tot és translúcid, el món reflecteix lleugeresa com l’aigua clara, el foc de l’hivern, l’estrella a l’inici de l’alba, la vinya que brota, i el quars amplificador d’optimisme. Quan la vida els posa a prova, ressorgeixen de les cendres com un au fènix.
Saben polir-se a si mateixos, els missatges van directes al cor… amb l’autonomia dels lliures iI la saviesa del temps.
Potser és per la meva inexperiència política que encara crec que tothom es bo per naturalesa i fa la feina que se li ha encomanat honestament. Però malauradament trobem massa vegades el contrari.
Jo em considero afortunada, com he dit, perquè estic envoltada de gent que he descrit, que són romàntics com jo i pensen en arreglar Catalunya però tocant de peus a terra.
Els catalans ens mereixem tenir la seguretat que les coses se fan bé, perquè un poble unit i content és un poble pròsper.
Fes el teu comentari